El fred mossegava la pell. L’alè, blanc i espès, es barrejava amb la boira del matí. Els ulls seguien el rastre fresc: petjades fondes a la neu, restes d’herba esmicolada, excrements calents. La presa era a prop.
La mà estrenyia el mànec de la llança, rugosa per l’ús. Els peus es movien amb silenci, coneixedors de cada pedra i branca sota la neu. L’olor de la bèstia era viva. Forta. Com la sang que bategava dins el pit. La resta del clan s’havia quedat enrere; la solitud momentània no l’aturaria. No per arrogància, sinó perquè el saber antic li deia que era el moment just.
El bisó s’alçava entre la boira com una muntanya viva. Era vell, però perillós. Un cop de banyam, i tot s’acabava. Però ja havia matat abans. I tornaria a fer-ho.
Va córrer sense vacil·lar. El primer llançament va travessar el costat de l’animal. El crit del bisó va trencar l’aire, però no va fer tremolar el braç que ja preparava la segona llança. El cop va ser net. El bisó va caure, pesat com la terra.
Va acostar-se a la bèstia, va ajupir-se i li va posar la mà sobre el front calent. Va xiuxiuejar unes paraules d’agraïment. Tot seguit va començar la feina de sempre: obrir, tallar, aprofitar. La carn nodriria el clan. Les pells els escalfarien. Els ossos esdevindrien eines.
Quan va morir, molts hiverns després el seu cos va ser enterrat a prop del riu gran. Li van deixar les seves llances, el ganivet d’os que havia esmolat amb molta cura, i el penjoll fet amb dents de llop que havia caçat de jove. Al seu costat, col·locaren ofrenes de carn seca, pintures de caça i flors de colors. Tornarien a caçar junts en un altre món.
Mil·lennis després, unes mans amb guants de làtex desenterraven el cos. Els ossos, forts, mostraven marques d’una vida de caça. Les eines trobades al costat parlaven d’un individu respectat, potser un líder. Un caçador, van escriure. Masculí, van afirmar. Per què a qui se li podria acudir que calien més proves per determinar-ne el sexe si les evidències, armes, eren tan concloents per als arqueòlegs?
Les últimes recerques científiques han posat en qüestió la clàssica imatge de l’home caçador i la dona recol·lectora. Han revelat que en el 79% de les societats caçadores-recol·lectores estudiades, les dones també participaven activament en la caça. No eren excepcions, ni casos puntuals. Caçaven animals grans, amb armes pròpies.
Aquests estudis qüestionen dècades de biaix científic. Durant molt de temps, la figura de la dona prehistòrica associada només al paper de cuidadora, de recol·lectora o de mare. Però aquestes noves evidències obliguen a reescriure la història. La divisió de rols que es considerava “natural” ha estat més cultural que científica.
La història descrita és la metàfora d’un error que hem comès sovint: mirar el passat amb ulleres del present. Les dones també caçaven. L’antropologia comença, ara, a desenterrar la història de la meitat de la població.
