Cineclub, Ateneu Cinema, Òmnium i Ajuntament d’Igualada, Cultura, emmarcat en la Secció Cinema, República i Memòria, han patrocinat la presentació aquests dies de la cinta Clara Campoamor, la dona oblidada, el biòpic de la diputada que va aconseguir el vot femení.
Clara Campoamor, la dona oblidada, dirigida per Laura Mañá, i estrenada a TV3 el 2011, és el biòpic, amb un inequívoc segell feminista, reforçat per la presència de dues dones (Clara Campoamor i Victòria Kent) amb càrrecs claus i enfrontades entre si en la mateixa gesta; i que mostra, en especial, la vida de Campoamor.
Si bé la història es basa en la novel·la La dona oblidada, del periodista Isaías Lafuente, que recrea una ficció autobiogràfica de la vida de Clara Campoamor; Campoamor, a la pel·lícula de Mañá, és presentada com a una dona avantatjada i sàvia que, més enllà de creure en la política, vol creure en la justícia d’uns drets igualitaris. Això és, una dona que va lluitar per a aconseguir el dret a vot femení a Espanya, una de les fites més importants en la lluita per la igualtat entre homes i dones.
Avui, d’aquesta dona, un personatge lamentablement silenciat en els annals de la història, poc se’n sap. És en aquesta línia, que la pel·lícula la presenta com a una figura d’inexcusable coneixença, perquè, de fet, va contribuir a canviar del tot la història d’aquest país. Aquest fantàstic biòpic se suma, doncs, a una merescuda recuperació d’un memorable capítol de la vida d’una dona certament oblidada, i ho aconsegueix amb escreix. Tanmateix, sí que val la pena de saber-ne més del seu itinerari personal.
Perfil biogràfic de Clara Campoamor Rodríguez.
Un 12 de febrer del 1888, el Madrid de la Restauració Borbònica va veure néixer la Clara Campoamor en el sí d’una modesta família. Des de petita, la pèrdua del seu pare capgiraria qualsevol expectativa de futur. De ben jove ja treballava en les anomenades “feines manuals” de la llar, labors que res tenien a veure amb els “oficis de senyoretes”, unes obligacions que va compartir amb una formació autodidacta; uns estudis que, amb vint-i-sis anys, li van permetre guanyar una plaça de professora de Taquimecanografia a les acreditades Escuelas de Adultas de Madrid.
De més en més, una certificada talla professional va obrir-li les portes al periòdic “La Tribuna” i; gràcies a aquesta feina -que va alternar amb l’exercici de traductora- la seva vida va donar un gir radical, bo i establint importants vincles amb el món de la premsa i alguns sectors marcadament progressistes. Eren uns dies en què va assumir públicament el seu compromís envers uns reclams de dignitat i justícia social per a l’individu bo i participant de múltiples debats polítics i actes públics, sense desistir de ser una inesgotable estudiant. I, per fi, va obtenir -amb tots els mèrits que els temps podien dispensar a una dona- la Llicenciatura de Dret de la Universitat de Madrid, una intitulació que va portar-la a ser membre del Colegio de Abogados, a l’any 1926.
Més endavant, en tant que dona i lluitadora infatigable, la seva coherència ideològica i el seu concloent posicionament polític van determinar-la per la reivindicació del dret al vot femení, una defensa que va emplaçar-la com a primera sufragista de l’Estat espanyol.
Aquest reconeixement personal i professional va empènyer-la a convenir una militància activa al costat dels delegats republicans. Amb trenta-sis anys, en la seva condició de diligent republicana va definir-se políticament en la paritat d’un posicionament resoltament feminista; una causa que va abocar-la envers una apassionant empresa en favor de les dones i de la República. El 1931, a propòsit de la fervent defensa dels drets femenins, aquesta primera sufragista va fundar La Unión Republicana Femenina –un partit peoner amb un programa categòricament feminista-. Si més no, aquesta creació –de i per a les dones- va incomodar al sector més moderat del propi bàndol republicà –majoritàriament constituït per homes- fins el punt que Manuel Azaña, en persona, la va desplaçar en les primeres eleccions del 31. Davant d’aquesta acció deliberadament discriminatòria, ella va apostar per no doblegar-se i no postergar-se a un segon plànol, de tal manera que la seva enèrgica contestació va acantonar-la a guanyar un escó en el primer Parlament Republicà, al costat d’una també significada Victòria Kent. En un context en què les dones podien ser objecte electoral però, contràriament, encara no tenien “dret al vot”, ella va conquistar una ponderable representació a les Corts, per la província de Madrid, en el sentit d’endegar el mes de setembre la seva campanya sufragista en favor del vot femení, una quimèrica aposta que va triomfar el següent primer d’octubre.
Al capdavall, el cop militar de 1936 va imposar-li un exili que va passar per un encarament amb la Itàlia feixista i una breu estada a Suïssa; país del qual -arran de l’avenç del nazisme- va decidir sortir-ne per a anar-se’n cap a Buenos Aires, una nova promesa per a instituir-hi importants empreses. El 1955, davant la rotunda negativa del govern franquista a un possible retorn, va instal·lar-se definitivament a Lausanne, no sense amitjanar-se amb l’exercici professional d’altres companyes advocadesses. Finalment, amb vuitanta- quatre anys, una malaltia se la va endur un 30 d’abril. Anys després, estrenada la Transició Democràtica, les seves despulles van ser traslladades a l’Estat espanyol; i, des d’una ferma voluntat col·lectiva, va ser enterrada al Cementiri donostiarra de Polloe.
