Autor: Adrià Garriga
Els avenços en l’estudi de l’anatomia de les darreres dues dècades han permès que els fisioterapeutes tinguem més i millor informació sobre com funciona el cos humà, i com es relacionen entre elles cadascuna de les parts que el conformen. Sense dubte, el gran protagonista de les anàlisis més interessants i innovadores ha estat el teixit conjuntiu que anomenem fàscia. Es tracta d’un tel molt prim que recobreix els òrgans i els músculs i ens proporciona protecció, sosteniment, estabilització, coordinació i garanteix la integritat de l’estructura òssia.
Com que no apareix en les tècniques de diagnòstic per imatge (radiografies, ressonàncies magnètiques, etc.) la fàscia es fa difícil de visualitzar: a la pràctica, és com una teranyina tridimensional que ens embolcalla des de la planta del peu fins a les cervicals i el crani. Aquesta teranyina, però, té entre sis i deu vegades més terminacions nervioses que els músculs, així que genera i emmagatzema molta més informació sobre el nostre cos.
Si hem patit una lesió, una fuetada cervical, hem tingut un part o ens han fet una incisió amb un bisturí, la fàscia en conserva la memòria. Reflecteix, igualment, la memòria emocional en situacions d’estrès. En efecte, les nostres experiències emocionals i traumes es poden manifestar en el to muscular i la morfologia del cos.
L’estudi de la fàscia i la seva relació amb els músculs, els ossos i les emocions ens permet, avui, abordar el dolor des d’una perspectiva holística i multidisciplinar.
En situacions lesives (siguin d’origen físic o emocional) la fàscia pot densificar-se, tornar-se tibant, i això genera dolors i limitacions de moviment no només en la zona directament afectada sinó que, com en una teranyina, es transmeten a altres punts del teixit miofascial.
Per això, trobem dolors funcionals que a priori no tenen explicació perquè, estructuralment, l’os i el múscul es veuen en perfectes condicions en les radiografies i proves similars. Són dolors i restriccions del moviment que deriven de males postures, sedentarisme, microtraumatismes de repetició (fruit, per exemple, de gestos reiterats que duem a terme durant els entrenaments o durant la nostra activitat professional), dolors recurrents que s’activen amb l’estrès i l’angoixa i un llarg etcètera. D’aquí es deriven des de lumbàlgies i cervicàlgies fins a la fasciïtis plantar i la síndrome del corredor.
L’estudi de la fàscia i la seva relació amb els músculs, els ossos i les emocions ens permeten, avui, abordar el dolor des d’una perspectiva holística i multidisciplinar. Ja no podem tractar un símptoma físic sense tenir-ne en compte l’origen emocional i psicològic.
Als estiraments i la teràpia manual -que segueixen sent part important dels tractaments de fisioteràpia- s’afegeixen la inducció miofascial i la punció seca, així com aspectes relacionats amb la nutrició. Per donar autonomia, recuperar la llibertat de moviment, empoderar el pacient i implicar-lo activament en la seva pròpia recuperació també s’acostuma a pautar exercicis específics per a cada persona amb l’objectiu de restablir la funcionalitat de tot el cos.
Aquest treball millora la consciència corporal i la postura, i té un efecte positiu en l’autoestima i la confiança en un mateix. En alliberar la tensió muscular i corregir el patró de moviment, les persones se senten més còmodes i segures en el seu propi cos, cosa que porta a una major acceptació i amor propi. I és clar, a gaudir de més salut i menys dolor.
