Els rescats a la muntanya Montserrat són una constant en els nostres dies. El 2024 hi havia uns dos rescats setmanals de mitjana al massís. Però aquest 2025 hi ha una efemèride destacada, que ahir va ser recordada en un acte a Collbató: es compleix un segle del primer rescat documentat a la muntanya de Montserrat.
El 15 de novembre de 1925, els joves excursionistes Rafael Morant i Francesc Figuerola Pellicer, de 20 anys, realitzaven una excursió pel massís de Montserrat. Tots dos pertanyien a l’Agrupació Excursionista Tagamanent – un club dedicat a la difusió de l’esport, especialment de l’excursionisme i l’atletisme, molt actiu durant la dècada de 1920 -. No sabien, fa un segle, que els seus serien els primers noms documentats com a persones rescatades en muntanya a Montserrat, segons les dades recopilades pel Patronat de la Muntanya de Montserrat i recollides pel bomber David Colomé, del parc de Collbató, en els seus informes.
Tal com es pot llegir a l’edició de La Vanguardia del 17 de novembre de 1925, o la de El Liberal del dia 18, quan els dos joves passaven per un corriol entre els termes de Collbató i el Bruc, van caure accidentalment per una paret de roca. Morant va patir una caiguda de 100 metres, morint a l’acte, segons la premsa de l’època. Figuerola va tenir la sort de poder-se agafar d’una branca, però el seu rescat no va ser fàcil. El jove, segons describien les cròniques d’aquell novembre de 1925, va passar-se unes 5 hores – de les 5 de la tarda a les 10 de la nit – sostenint-se precàriament d’aquella branca fins que la gent de Collbató va escoltar els seus crits d’auxili.
Uns 40 homes, segons les cròniques de l’època – una època en què les dones encara eren citades als mitjans com l’esposa o la filla d’algun home, invisibilitzades -, van organitzar-se per arribar fins al lloc on es trobava l’excursionista accidentat. El collbatoní Pere Altarriba, en la foscor de la nit, va baixar amb una corda lligada al seu cos, va localitzar Francesc Figuerola Pellicer i el va rescatar amb vida. La gesta d’Altarriba i els seus companys va ser reconeguda més enllà de l’àmbit local, però l’alegria no va poder ser completa. La mort de Rafael Morant, només amb 20 anys, va tenyir de de dol aquell rescat, fruit de l’organització d’uns veïns que van arriscar la seva vida per salvar la d’aquells dos joves.
Dels monjos escaladors als bombers professionals
Aquell és el primer rescat documentat, però probablement van haver-n’hi de previs que els veïns de pobles com el Bruc van poder solucionar. Fins als anys 40 del segle XX, el protagonisme en els rescats va continuar sent per als veïns de les poblacions properes. Segons s’indica en els informes publicats, no va ser fins a la quarta dècada del segle passat que va sorgir l’embrió del primer grup de rescat a la muntanya més espiritual de Catalunya. Precisament, aquesta espiritualitat seria protagonista en la vida dels primers rescatadors.
El pare Guiu Camps i Reverter, monjo del Monestir de Montserrat de gran trajectòria com a lingüista i biblista, va començar a interessar-se per la muntanya que rodejava casa seva, aficionant-se l’escalada. Fruït d’aquesta nova passió, durant els anys 50 un grup de monjos escaladors va ser l’encarregat dels rescats.
Segons s’indica en els informes, que beuen de la informació continguda en els arxius del Patronat de la Muntanya de Montserrat, eren uns 5 monjos els qui s’encarregaven dels salvaments i rescats. Fins i tot comptaven amb un petit espai al claustre del monestir per guardar el material del qual disposaven per realitzar els salvaments.
Paral·lelament, el Centre Excursionista de Catalunya va crear un grup de salvament propi, format per persones voluntàries de l’entitat. El grup va rebre el nom de Germandat de Sant Bernat. Tot i així, en aquells anys Montserrat no era un espai massificat, i el volum de rescats i salvaments no era com l’actual.
Va ser a partir dels anys 60, quan l’excursionisme català va tornar a tenir impuls, que l’afluència a Montserrat va començar a créixer. En aquell moment va sorgir el Grup de Socors de Muntanya, format per escaladors, excursionistes experimentats i esquiadors voluntaris.
A Montserrat, el GSM tenia tres punts on guardava material de rescat: un era a l’ermita de Sant Salvador, un altre al refugi Vicenç Barbé – situat al terme municipal del Bruc -, i un altre al refugi de Santa Cecília, al costat del monestir amb el mateix nom. Aquest grup va conviure de forma simultània, fins el 1981, amb el Grup Alpí de Muntanya de la Creu Roja – format per voluntaris de l’entitat i amb seu a la Plaça Abat Oliva i amb la Brigada Especial de Rescat dels Bombers de Barcelona.
Amb la recuperació de la democràcia i l’autogovern, el 1984 es va crear el Grup de Rescat de Muntanya dels Bombers de la Generalitat, que acabaria sent l’embrió dels GRAE actuals, nascuts el 1997 per la fusió del Grup de Rescat de Muntanya i el Grup de Rescat i Salvaments Subaquàtics.
El 2013 es va crear el Grup de Treball de Seguretat al massís de Montserrat, format per Bombers de la Generalitat, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i el Patronat de Montserrat amb l’objectiu d’analitzar i millorar la seguretat dels excursionistes i escaladors que accedeixen al massís de Montserrat.
