Com ja hem dit en d’altres ocasions, quan ens comparem cap a fora, cap a ciutats on es presta el mateix nivell de serveis que a Igualada, com ara Vilafranca del Penedès, Vic, Figueres, Olot, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Tortosa, etc., aleshores arribem a la conclusió que viure a Igualada surt car, molt car. Segons les dades dels pressupostos del 2017, una família estàndard igualadina de tres membres, paga 444 euros més que una de Vic, 581 euros més que una família de Vilafranca, o, en resum, 633 euros més que la mitjana de les ciutats catalanes amb la mateixa població.
Si bé una pujada d’impostos podia tenir sentit durant el període 2011-2015, per la imperiosa necessitat d’equilibrar els comptes i reduir l’endeutament, és una bestiesa continuar pujant-los en l’actual període 2015-2019, sobretot quan comprovem que tenim una recaptació per habitant molt alta en el conjunt d’impostos i taxes, i especialment en l’Impost de Béns Immobles (IBI), el més elevat dels impostos igualadins.
I que ha fet el govern municipal liderat per Marc Castells? Doncs continuar pujant els impostos. Partint de 18,6 milions el 2015, la recaptació per IBI ha pujat fins 19,1 milions el 2016 (+485.300 €) i fins els 19,5 milions el 2018 (+401.000 €). Això significa que a partir d’aquest any, l’ajuntament recaptarà un total de 886.300 euros més per IBI.
Amb aquestes dues decisions d’en Marc Castells d’augment de la recaptació sobre els igualadins, s’ha fet explicita la incapacitat de l’actual alcalde de gestionar correctament els recursos de tots. Ha tirat per la via fàcil del “recapto més i així podré fer més coses”, sense mirar-s’hi gaire si la despesa és efectiva pel bé del conjunt dels igualadins.
ERC diu prou. Durant els propers anys, la recaptació d’Igualada s’ha de situar gradualment en la mitjana de les ciutats de la seva dimensió. Això vol dir baixar el conjunt d’impostos i taxes, especialment d’IBI. I fer això és possible, especialment si no es gasta tant en les campanyes de publicitat, protocol i promoció de si mateix, si no es gasta tant en esdeveniments de cap de setmana de dubtós retorn social i, sobretot, si s’aplica un pla de revisió de la despesa sistemàtic, en el qual, per cada euro que ens gastem ens preguntem, des d’un punt de vista polític, si segueix sent prioritari o si té l’impacte esperat, i des d’un punt de vista tècnic, si es pot fer millor o amb menys recursos. Només així estarem gestionant els recursos de tots de forma eficient i equitativa.
