Em trobo a Folegandros, una de les illes Cíclades de Grècia, gaudint d’un capvespre daurat amb la posta de sol damunt de l’Egeu. Gaudeixo d’una copa de vi grec i d’unes saboroses olives Kalamata. La tarda s’esmuny suaument per l’horitzó daurat de l’aposta de sol. Estic molt ben acompanyat amb la meva parella i alguns amics, fent petar una conversa entre filosòfica i gastronòmica. De sobte i a través d’internet m’arriba la trista notícia de la mort a Abrera del doctor Josep Alins, que va exercir la medicina familiar a Santa Margarida de Montbui, durant poc més de vuit anys.
El cel, fins ara daurat, de sobte, se m’ha tornat gris i fosc. Una profunda pena ha enfosquit el meu ànim fins ara alegre, transformant-lo en sentiment d’enyor cap a l’amic amb el qual que ja mai més podré parlar. No em faig a la idea que no tornaré a veure a Josep Alins, sempre tan amable i amigable. Va fer de la seva vocació, un servei a la comunitat, salvant vides, alleujant dolors i millorant durant vuit anys, la sanitat de l’Anoia i, molt especialment de Santa Margarida de Montbui. En Josep Alins ha marxat tan de sobte que els seus antics pacients no han tingut temps d’agrair-li públicament el seu treball a favor de la atenció mèdica.
Tinc el sentiment d’haver deixat pendent una entrevista, una conversa, tornar a veure-li el rostre sempre amable o escoltar la veu pausada i sàvia del doctor Josep Alins. Sovint per feina i per la imprevisió de deixar les coses per a un altre dia més oportú, ens perdem l’oportunitat de fer coses que necessitem fer i, sovint, no ho sabem. És una altra mena de procrastinació que, a voltes, resulta feridora i punyent.
Mirant aquest mar Egeu que tinc davant, ara més fosc, em faig propòsit de no deixar passar el temps mirant el mòbil, xatejant a l’ordinador o pendent d’unes activitats esportives que són únicament un espectacle alienador. Tampoc em ve de gust estar tan atent als pactes que diuen volen arribar els polítics entre ells, per mirar de tenir més càrrecs i prebendes per a llurs partits i no per al poble.
Hem de prioritzar el contacte amb els amics, el compartir sobretaules, postes de sol, converses sinceres i poder-los dir als que, com ha fet en Josep Alins, es preocupen de la nostra salut, que el seu esforç val molt la pena i, justament per això, els ho agraïm quan encara ho podem fer.
Es diu que tots som necessaris i ningú no és imprescindible, però estic segur que en algun moment de la vida de molts montbuiencs, el treball del doctor Alins, ha estat imprescindible per salvar-los la vida o, com a mínim, per a guarir-los o alleujar-los dels seus mals.
Per a algunes persones molt vocacionals, treballar és donar-se als altres. Són una minoria i són imprescindibles. En Josep Alins n’és un d’ells. El trobarem a faltar.
