29 de maig de 2015

Armènia: tan propera i tan llunyana – Josep M. Carreras

Un article de
Josep M. Carreras

Quan em varen proposar d’anar a Geòrgia i Armènia amb un viatge organitzat pel Centre d’Estudis de Mont-roig del Camp, vaig haver de situar-me en el mapa per saber exactament on queien aquests països. La perspectiva de visitar els monestirs amb en Sebastià Janeras -una de les persones que més en sap a Catalunya- i del centenari del genocidi dels armenis per part dels turcs em varen acabar de decidir.
Un cop a lloc, l’Ana Nikolashvili i la Suzanna –dues guies superexcel·lents- ens varen fer entrar en la història i en la realitat actual d’aquests dos països que tant han sofert al llarg dels segles i que avui amb penes i treballs comencen a refer-se. La paraula sàvia del Sebastià i la familiaritat que es va establir tot seguit entre les 18 persones que formàvem l’expedició va fer que l’estada fos realment agradable des del primer moment.
És difícil resumir en poques paraules les vivències viscudes. D’una banda, la saturació d’esglésies i monestirs –el pretext del viatge- i de l’altra, la realitat que s’obria davant els nostres ulls. Podríem dir que són dos països de contrastos. Els monestirs, unes construccions magnífiques que sorgien enmig de la natura en indrets d’una bellesa difícil de definir, però també després, la diferència abismal si comparàvem la vida al camp i a les ciutats. Aquestes no tenen res a envejar als barris més luxosos de Barcelona o de qualsevol altra ciutat europea. Però les cases dels camperols són poca cosa més que coberts amb teulades d’uralita o planxa de llautó. Una mostra dels contrastos brutals en unes societats que han passat del dirigisme soviètic a l’especulació més desorbitada. El luxe més ostentós envoltat d’una pobresa extrema, on el salari mitjà no supera els 200 euros mensuals.
La riquesa arquitectònica dels monestirs és una mostra del poder de l’Església en temps passats, però també actualment. No deixa de ser curiós que les esglésies siguin plenes de joves, potser com a contrapartida dels anys en què estaven tancades o destinades a altres usos. Aquesta religiositat es manifesta arreu amb unes formes externes molt conservadores -especialment en el vestuari de les dones: cap i cames totalment cobertes- i llargs rituals d’unes celebracions que ens transportaven mig segle enrere.
Un capítol part mereixeria la commemoració del genocidi dels armenis per part dels turcs el 1915 –fa just cent anys-, que va ser la causa de la mort d’un milió i mig de persones i la diàspora de moltes altres. Avui Armènia, amb una extensió semblant a la de Catalunya, té tres milions d’habitants, però altres vuit milions viuen escampats per tot el món. Aquell trauma encara no ha estat superat perquè molts països per raons polítiques no volen reconèixer la gravetat d’aquell drama. Però el Memorial del Genocidi i el museu –on es mostren fotografies esgarrifoses i testimonis directes- evidencien una realitat innegable. Avui l’extensió d’Armènia és només el 10 per cent d’allò que havia estat. L’Ararat, la seva muntanya sagrada –comparable a la nostra de Montserrat- es troba en territori turc després de la donació que en va fer Lenin al soldà.
En definitiva, un poble en una cruïlla de camins, amb múltiples invasions, però que ha lluitat incansablement per conservar la seva identitat, basada sobre tot en la preservació del seu passat històric i la seva llengua. Unes connotacions que, com a catalans, ens feien sentir molt propers a “un poble que ha sofert tant”, com diria Raimon, i que ells resumeixen en dues paraules que també hauríem de fer nostres: “Recordo i exigeixo”.
Josep M. Carreras

Comenta aquesta entrada:

Et recomanem×