Al CAP Nord, un mosaic d’identitats femenines, més enllà del valor divulgatiu, reivindica una plena atenció a les malalties de més incidència en les dones

378

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

 

A propòsit de l’obra d’Aina Torres i Rexach, “Dones rebels. Històries contra el silenci”, 2019, l’equip de professionals del CAP Nord de la nostra ciutat es va fer propi i de manera entusiasta el projecte visibilitzar a través d’una exposició a diverses dones de geografies distants que han estat un referent d’excepció per a derrocar esquemes patriarcals. És a dir, partint dels semblants fotogràfics de dones destacades en diversos àmbits i competències, es va optar per no mostrar la seva identitat per a despertar la curiositat i l’interès del públic en el sentit de crear una veritable aproximació mútua. Així doncs, des d’un format de mosaic de retrats personals sobre els perfils humans i les pròpies històries de supervivència, en el marc d’una societat que ha relegat la dona secularment a un segon pla; aquesta iniciativa a més d’un exprés contingut divulgatiu i cultural sobre l’experiència de vida de cadascuna d’elles es proposa de construir un estadi reivindicatiu per a què, des del món de la Sanitat, les dones siguin definitivament tema d’estudi i investigació sobre algunes malalties que de forma inherent els afecten, com poden ser: alguns trastorns ginecològics o malalties importants (càncer mama, d’ovari i de coll uterí), alteracions de la funció tiroïdal i noves malalties emergents, com: la síndrome de sensibilitat química múltiple, la fibromiàlgia o la síndrome de la fatiga crònica, entre d’altres no tan conegudes. Per tant, prendre a la dona com a objecte d’examen per a potenciar la investigació de les malalties que li són pròpies i que més l’afecten, i poder esmenar-les, és un llarg reclam per a algunes especialitats de la medicina, del qual el CAP Nord també se’n fa ressò. Aprofundir i reforçar en el coneixement de determinades malalties, les seves causes i sobretot cercar les fórmules per a prevenir-les és una emergència de qualsevol facultatiu de la salut.

El cas és que, des de les pròpies polítiques públiques hi ha una forta desigualtat entre homes i dones en relació als continguts científics i mèdics que s’investiguen; una lamentable desigualtat i un diferent tracte de gènere referit a la investigació biomèdica que fa que els pressupostos no hagin contemplat de forma habitual la perspectiva de gènere a l’hora de prestar atenció a qualsevol problema de salut. De fet, i de forma secular la medicina ha analitzat i avaluat a les pacients femenines com si fossin homes, perquè la major part de la investigació mèdica i de laboratori està basada en animals mascles o en pacients homes. Això ha donat lloc al fet que moltes malalties hagin passat gairebé inadvertides, de la mateixa manera que molts tractaments hagin estat inadequats i en conseqüència els resultats hagin estat contraproduents. Òbviament, cada vegada es fa més urgent que s’introdueixin noves pautes i disciplines per a estudiar la biologia femenina, alhora que s’incloguin de forma sistemàtica protocols no només per als assajos sinó per als diagnòstics i els tractaments.

Qualsevol estratègia de gènere per a la salut de les dones, i també de les nenes i adolescents, ha de contemplar, doncs, un requisit primordial: augmentar els recursos destinats a la recerca, impulsant l’enfocament de gènere en les polítiques del Sistema Nacional de Salut. Així mateix -i des d’una estructura paritària- d’això se’n deriva la necessitat de fomentar la formació del personal sanitari i impulsar uns procediments que donin suport a una relació més humana entre el personal mèdic i qualsevol pacient; millorant tant els diagnòstics dels símptomes com el tractament dels mateixos, i promulgant al seu torn la divulgació dels continguts i els processos de cada malaltia.
L’esperit innovador i actiu dels professionals d’aquest centre, majorment constituït per dones, després d’observar que les malalties menys investigades són aquelles que afecten al sexe femení; amb aquesta iniciativa tan concreta -una exposició- se suma a vindicar que aquesta realitat discriminatòria pugui ser com més aviat esmenada. Una exposició d’un reeixit recorregut, en definitiva; que, fent visibles unes dones “empoderades”, té com a finalitat crear una interrelació realment efectiva entre aquelles, la ciència mèdica i les seves pacients.