25 anys del gran ridícul d’Igualada

2436

La Vanguardia, edició del 20 de juny de 1992. Pàgina 20. “La anécdota de la jornada se produjo, sin embargo, en Igualada. Centenares de personas esperaban el paso de la llama en la carretera que cruza esta población. La caravana pasó en cambio por una variante que atraviesa un polígono industrial. Media ciudad se quedó, atónita, sin ver el fuego olímpico. El Ayuntamiento lo calificó como “un desaire Igualada” y el director del recorrido, Antoni Rossich, lo atribuyó a un malentendido. Por la noche la llama olímpica regresó en una lámpara de seguridad a Igualada donde se hizo un recorrido urbano de tres kilómetros mientras la caravana original seguía su camino previsto por Ordal. Durante unos 20 minutos pues, hubo dos llamas olímpicas recorriendo Cataluña”. La situació va ser tan surrealista que, en aquell moment, es va considerar “el ridícul més important de la història
d’Igualada”. De fet, se’n van fer ressò, alguns en to de burla, molts mitjans de comunicació
de tot el país. Ara en fa 25 anys. En l’edició del divendres 19 de juny de La Veu, el dia en què passava la flama olímpica dels Jocs de Barcelona per la ciutat, aquest setmanari publicava amb tot detalls els horaris de pas. La flama havia de passar a les 9 del matí, per davant del llavors concessionari de Seat Mastermòvil -firma col.laboradora dels Jocs-, a l’antiga NII, avui Avinguda Catalunya, en direcció a Castellolí, el Bruc i Montserrat. Anuncìavem també el nom d’alguns dels rellevistes igualadins: el veterà atleta Manuel Canals, o els jugadors de l’IHC Jordi Guillén i David Gabaldón…

Pífia monumental
A l’hora prevista, l’antiga NII estava plena a vessar de milers d’igualadins esperant el pas de la torxa. Els Gegants de la Ciutat, els Grallers… Però la torxa no va passar. Millor dit, va ferho per l’avinguda Alemanya de les Comes, dins del polígon industrial, uns metres més enllà, per estupefacció de tots els presents i ridícul monumental de la ciutat i de les seves autoritats. Un jove Jordi Aymamí, havia accedit a l’alcaldia cinc mesos abans amb una polèmica moció de censura a Ramon Tomàs, però no hi era aquell dia, es trobava de viatge
a França. Qui es va empassar tots els gripaus va ser Xavier Badia, el número 2 del govern
municipal. Alguns privilegiats van poder veure el pas de la flama perquè una furgoneta de la Policia Nacional havia avisat amb un altaveu del canvi de recorregut, però el cert és que, un cop al carrer Alemanya, la mateixa furgoneta passava convidant a la gent a marxar cap a l’antiga NII… Un descontrol total, vaja. Corredisses amunt i avall pels camps pelats on avui creix la gespa del camp de vol… En aquestes que la comitiva, venint d’Òdena, arriba on avui hi ha la gasolinera de Petromiralles i, sobtadament… mitja volta. Cap al carrer Alemanya, Can Busqué, la Masia i més enllà. I, davant del Canaletas, tothom amb un pam de nas.

Doble torxa
Passat el tràngol, i enmig de molt nerviosisme, Xavier Badia se les va empescar per parlar amb el COOB -el comitè organitzador dels Jocs de Barceona- per fer tornar la flama a Igualada. I ho va aconseguir. La versió oficial del què havia passat va ser un “malentès” entre l’Ajuntament i l’organització. El cert és que aquell mateix divendres 19 de juny, a 2/4 de 10 del vespre, la flama olímpica, que “oficialment” corria aquella hora pel Port de l’Ordal, al Penedès, apareixia “oficiosament” a l’estació d’autobusos d’Igualada. L’Ajuntament va triar sis atletes per dur a terme els relleus per dins de la ciutat: Xavier Brunet, Bernat Planas, Regina Gabarró, Maria Urgell, Mònica Diago i Chelo Alvaro van tenir l’honor de portar la torxa, posant així punt i final a un dels episodis més ridículs que s’han viscut mai a Igualada.

 

Jordi Puiggròs