Un país normal – Pere Prat

59

Ens diuen que estem en un país normal. Homologat dins la Comunitat Europea. El president de l’estat parla de tu a tu amb els líders del món. Ens volen convèncer que hi ha transparència. Però és tendenciosa la informació que l’estat fa circular. Propaganda encoberta. Com en temps de la dictadura. Com sempre. Només es pot entreveure la realitat llegint entre línies. I el risc d’equivocar-se és gran.
Així, quan diuen que millora la contractació, callen que és temporal tota la feta en el darrer any. I quan ens diuen que la comissió executiva del Banc d’Espanya examinarà els plans de resolució – o “testaments”, com els anomena l’argot del supervisor del sector – del Santander, el BBVA i CaixaBank, vol dir que continuaran tenint un tracte preferent. Però “no tenim per què preocupar-nos”, ja que Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, afirma que les tres entitats no tindran problemes per complir el seu ‘Mínim Requerit de Passius Elegibles’ (MREL). Però fins l’any vinent no se’ls comunicarà “oficialment”, que el capital social haurà de ser com a mínim el 8% del total dels passius (nivell de capital i deute convertible en accions que hauran de tenir per afrontar un possible ‘bail-in’). Això vol dir ajudaran els bancs perquè no hagin de poder fer un autorescat sense ajudes públiques, on els accionistes perdrien la seva inversió i els creditors es convertirien en propietaris després de patir quitances per absorbir les pèrdues. L’òrgan de govern del MUR (organisme que és qui ha d’establir les prioritats) diu que segurament començaran pels bancs més petits, com Bankia, Sabadell i Popular. I el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS) del Banc Central Europeu (BCE), serà el que podrà aprovar els plans o obligar-los a modificar-los. La resta de bancs espanyols els hauran de presentar el 30 de novembre vinent. En un país normal no es faria tot això per ajudar a una nova ronda d’absorcions i fusions.
“Tampoc hem de patir” quan el Ministeri d’Indústria requereix a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) perquè elabori un informe sobre els costos per establir un nou marge de comercialització elèctric (un dels components del rebut de la llum) Una sentència del Tribunal Suprem ha anul·lat el sistema actual. I més de 13 milions de consumidors, acollits a la tarifa regulada (un escarni que se’n digui ‘Preu Voluntari al Petit Consumidor’) farà que s’hagin de revisar les factures. La sentència només es limita a obligar el Govern a “regular amb precisió la metodologia de càlcul del marge de comercialització fix” i anul·la tot el que s’edifica sobre aquest concepte. Però tothom sap què passarà. Les elèctriques consideren que aquest valor resulta insuficient per cobrir tots els seus costos. En un país normal, l’exigència de les empreses de l’Ibex, -Iberdrola i Gas Natural Fenosa- no farien recalcular la factura d’electricitat, perquè amb el mètode actual no fan negoci (malgrat els beneficis d’aquestes empreses segueixen creixent i que els ciutadans s’ho estan passant malament). En un país normal, seria la Comissió de Competència la que revisaria el rebut d’aquestes empreses gairebé oligopòliques i ho faria sempre a favor del consumidor.
Desgraciadament aquestes coses passen massa sovint. I gairebé tothom calla. Es consideren membres de moviments antisistema a tots els que es queixen que es facin lleis i normes que perjudiquin a tants, pensant en els beneficis d’uns pocs. En un país normal, algú hauria comparegut per explicar per què tants funcionaris d’alt nivell són incapaços d’establir unes normes financeres equitatives. O de redactar els criteris perquè les companyies elèctriques elaborin la seva factura a l’usuari. O que no s’hagi de llegir amb atenció la lletra petita en hipoteques, preferents i tracta amb les Administracions. O no ens diguin que s’ha de recomprar Castor perquè s’ha de tancar. En un país normal els funcionaris defensen els ciutadans.
Ara el Tribunal Suprem, en la sentència de les elèctriques, els acaba de dir que són uns inútils. Però no passarà d’ací. La normalitat, és la seva connivència amb el poder. I d’això no en diuen corrupció. No cal “patir”. Estem en un país “normal”. És a dir, el de sempre.
Pere Prat