Restitució o secessió

0

481px-Corona_reial.svg.png Sobre el camí jurídic internacional que Catalunya hauria d’emprendre per aconseguir la seva independència, el llicenciat en ciències polítiques i expert en dret internacional Albert Pont, en el seu llibre Delenda est Hispania, es decanta per la via que anomena de restitució. Ho fa després d’haver fet estudis exhaustius sobre aquest tema, en el que hi ha esmerçat forces anys. L’Albert troba la via de la secessió unilateral, molt més complicada i amb menys possibilitats d’èxit. La via de la restitució fa valdre el drets que com a subjecte de dret internacional –fermament establert i molt ben documentat – tenia el Principat de Catalunya abans del tractat d’Utrecht i fins i tot després, quan Felip de Borbó l’incompleix en diferents articles, i que de facto van portar a l’annexió a la corona de Castella. I per tant perviuria la personalitat pròpia de Catalunya en el que en diem Espanya com a subjecte de dret internacional. Entre moltes altres coses el text diu “… Essent la corona espanyola “símbol de la unitat i permanència de l’Estat espanyol”, hauríem d’entendre que la restitució de la personalitat jurídica de la nostre entitat històrica, i la devolució dels nostres títols a la Generalitat, suposaria la interrupció de la seva unitat”. Però una cosa és la unitat i una altre de diferent es la seva continuïtat en cada cas, que dependrà del model d’Estat que Catalunya triï en el procés constitucional corresponent.” Segueix el llibre emprant diferents exemples moderns que serien corresponents al cas de l’estat espanyol, un cop restituïts els drets al principat, on conclou que “… si arribat el cas l’Estat català no reconegués cap dels territoris espanyols com a continuador de la personalitat jurídica de l’Estat espanyol, aleshores España difícilment podrà mantenir la seva subjectivitat internacional (…) en realitat allò que es innegable es la impossibilitat de transmetre la continuïtat jurídica entre la monarquia hispànica i l’Actual Estat espanyol.” Sobre els resultants d’aquest escenari l’autor continua “… En primer lloc els territoris espanyols no emancipats, no podran considerar-se continuadors de l’Estat espanyol. En cas de voler preservar la seva unitat, haurien de crear un nou Estat; això si fora del seu actual ordenament constitucional, ja que aquest no ho permet. Aquest estat no podrà heretar ni la personalitat ni la subjectivitat internacional de l’Estat espanyol. Tampoc no podria usar en benefici propi els símbols de l’estat predecessor (bandera, escut himne…) , ni tan sols el nom d’Espanya”. Evidentment això són les conclusions del cap del departament de dret internacional del Cercle Català de Negocis. Són però prou treballades i per molt subjectives que siguin, com de fet tot ho és sempre l’aplicació del dret i molt més de l’internacional -subjecte a tota mena de pressions i interessos- són prou consistents per fer-les valer davant qualsevol tribunal. Però el més important és que aquestes conclusions estan aquí per fer-nos pensar a tots sobre d’on venim i com els castellans han anat capgirant i extingint, a cops de lleis i de la força de les armes, els nostres drets i personalitat, per anar confegint durant tres segles aquesta nova Espanya (que de fet no es res més que el que els francesos en diuen “son jardin potager”). Ara cal preguntar-nos si de l’altre costat, és a dir des de les instàncies jurídiques del “reino”, (recordem les paraules d’en Ruiz Gallardón?) en són conscients d’aquesta possibilitat que descriu Albert Pont. Tot apuntaria que sí, encara que la seva altivesa els dugui a menystenir-ho i a predicar que és impossible “¿quien en su sano juicio puede pensar en la desaparición de España?”. De ben segur que només de pensar-hi ja els fa fred de peus. Una cosa és tractar d’anorrear personalitats que molesten el concepte de la “unidad de destino en lo universal”, i una altra de molt diferent, la simple desaparició del món que s’han creat. Així es comprèn millor el perquè d’aquesta hostilitat total cap a l’autodefinició del Principat. Quan nosaltres pensem que només ens volen pels diners, ells pensen també en que ens necessiten per seguir existint, perquè sinó la realitat del que queda és una cosa diferent, se’n digui com es digui. Jaume Descarrega