Quatre pessics de Carnaval

127

Jennifer Roca Civit

Amb la truita de dijous gras païda i abans de donar la benvinguda al període de Quaresma, aquest dissabte, 22 de febrer, celebrarem el Carnaval a la nostra ciutat, Igualada. Sense deixar de banda cap festa de cap ciutat o poble de la nostra comarca, ni tampoc de la resta del país, avui ens centrarem sobretot en la celebració de la capital de l’Anoia. Com a curiositat, esmentem el Carnaval de Godall, al Montsià, amb la seva guerra de farina; els grotescos gegants i la penjada del ruc del campanar a Solsona (de cartró pedra, que quedi clar); o el bicentenari Carnaval de Vilanova i la Geltrú, que se celebra des de fa més de 250 anys, sense interrupció, fins i tot en temps de dictadura. I anem pensant en la festa, perquè siguem de posar-nos la disfressa, o de mena més tímida, limitant-nos a col·locar-nos rere l’aglomeració de gent de la Rambla Sant Isidre, tot fent repassada a cada comparsa que desfila, ens interessarà saber, que aquesta festa, manté una especial relació amb la història. I mentre ens endinsem en aquest pessic d’història, rumiem també amb la disfressa, potser una de bandolers? Tot recordant la història dels bandolers Marimon i Casulleres, els bandolers de la Serra de Rubió? Encara que aquesta, ja és una altra història…

Anem per feina, perquè quan parlem de Carnaval, moltes vegades ens limitem a pensar en la rua de la nostra ciutat, en els Carnavals que veiem per televisió, o en creure que més enllà de les disfresses, no hi ha contingut. Però estem molt equivocats, aquesta festa està farcida d’història, i començant per la paraula “Carnaval”, encara que l’església catòlica sempre faci de les seves, i se’ns vulgui quedar totes les festes; i on també diuen que Carnaval ve del llatí carnem-levare (abandonar la carn), aquesta paraula, manté alhora, un altre secret. La paraula Carnaval, segons l’historiador Jacob Burckhardt, qui va proposar la següent derivació, prové de l’expressió carro naval (carrus navalis, en llatí). Si encara en dubtem, el costumari català de Joan Amades, el qui va ser el famós folklorista i etnòleg català, també en feia la mateixa reflexió d’aquesta expressió, qui situava el carro naval, primerament a Grècia, i més tard, a l’antiga Roma. El nom “carro naval”, era l’expressió que rebia la processió de màscares, que es feia al voltant de la Nau d’Isis (Navigium Isidis, en llatí). Unes festes agrícoles provinents d’antigues cultures, on es muntava una nau dalt d’un carro de fusta amb ofrenes florals, en honor a la deessa Isis, patrona dels mariners.

Aquesta mena de carruatge es passejava per la ciutat a principis de març, i era símbol d’inici de la temporada de navegació. Sense dubte, mantenim unes històriques tradicions des de les quals sembla que no hem avançat gaire al llarg de la nostra història, però hi ha una expressió que diu que si una cosa va bé, no hem de canviar-la. I donant per acabada aquesta petita revolta de la festa, recordem que aquest dissabte donarem la benvinguda al rei Carnestoltes a Igualada, i mentre esperem que comenci l’espectacle, recordem per als més curiosos, que Carnestoltes, deriva del llatí carnes tollere “carns llevades o tretes”, nom que té una estreta relació amb el famós ninot, que no és ni humà, ni tampoc de carn i ossos.

Deixem la vergonya per una estona tot gaudint d’aquesta esbojarrada festa, on en aquest festeig, tota disbauxa és permesa. I tot plegat sense oblidar-nos del significat que té dur una disfressa o una carota, perquè rememorant la cita de l’autor americà, Sam Savage, qui va deixar-nos l’any passat, qui ens deia:
“La diferència entre posar-se una màscara, que sempre és ocasió de llibertat, i que l’hi obliguin a algú a dur-la, és la mateixa que hi ha entre refugi i presó”.