He passat aquests dies de Pasqua amb la meva família gironina, en un petit poblet de l’Empordà. En els quasi 200 km de recorregut per arribar-hi gairebé sempre m’he vist escortat pels llaços grocs que voleiaven a banda i banda de l’Eix transversal. Eren com banderoles que em recordaven que mentre jo estava de celebració hi havia un seguit de persones que, sense haver comès cap delicte, es trobaven tancats a la presó com si fossin perillosos delinqüents. Per això, els nostres “homes i dones de bona fe” s’han conjurat a omplir el país de recordatoris en forma de llaços grocs i no callar fins que s’acabi aquesta injustícia.
Però és evident que en una societat plural com la nostra no tothom veu les coses de la mateixa manera. A alguns ja els està bé que hi hagi presos polítics (encara que no vulguin reconèixer que ho són), ja els està bé el 155 i el segrest de la pobra autonomia de què gaudia Catalunya fins fa poc. Ja els estan bé els càstigs, encara que siguin a conseqüència d’una llei injusta.
En realitat, el problema no és el fet de pensar diferent, sinó la intolerància d’una part de la societat envers els que no pensen com ells. Els llaços grocs són també un truc a la porta de les seves consciències. Això els posa nerviosos i no saben fer altra cosa que arrencar-los. Són els que diuen que els catalans som incapaços de governar-nos per nosaltres mateixos; són els que estaven acostumats a manar sense ser discutits; són els que tergiversen la història per convertir en víctimes als botxins, malgrat l’evidència de les imatges, com ha passat amb els atacs de la policia en el referèndum del 1-O. En definitiva, han heretat uns tics de la dictadura, un pòsit que no poden dissimular.
A cada poble hi deu haver algun personatge d’aquests perquè en el poblet dels meus familiars, de poc més de mig miler d’habitants, algú es va dedicar a arrencar els llaços de plàstic groc que decoraven les pilones i els fanals a peu de carretera. Els havien col·locat varen decidir posar-ne uns altres d’una mena de foam, més resistents, però també aquests varen desaparèixer. Finalment s’han decidit per una altra solució: pintar de groc les pilones i la part inferior dels fanals. Com que n’hi ha moltes, cal reconèixer que tenen una gran visibilitat i donen alegria a la grisor de l’asfalt.
Tothom parla de construir un país en el qual hi hagi lloc per a tothom, sense diferències per ideologia, religió o color de la pell. Però també nosaltres, els que hi hem nascut, ens hi hem de sentir còmodes; som a casa nostra i volem veure respectats els nostres drets, començant pel de la lliure expressió. Si no és així, serem sempre un poble colonitzat, sotmès, minoritzat. Hem après a respectar, però si volem continuar existint com a poble hem de fer front a qualsevol atac dels que volen anul·lar-nos. Han d’entendre que per força potser ens sotmetran, però mai ens faran dels seus, encara que hàgim de pintar de groc tot el país.
Josep M. Carreras
