No s’hi val a badar – Josep M. Carreras

N

Segurament als de la meva edat els sona el nom d’una cançó que tenia per títol “Tots junts vencerem” i que cantàvem en els focs de camp dels anys gloriosos de l’escoltisme. Aleshores crèiem que d’aquesta manera ja fèiem més pròxima una victòria per enderrocar un franquisme monolític i opressor. Era la lluita de David contra Goliat, però que ens mantenia l’esperança i la voluntat per assolir un futur que tots volíem més lliure.
En canvi avui, quan aquesta victòria se’ns presenta com una realitat possible i propera, sembla que alguns hagin oblidat la finalitat última de tants anys d’il·lusions, esforços i patiments. Els interessos partidistes prevalen sobre un interès comú, que més que separar, hauria d’unir-nos. Aquesta és l’essència del nostre futur: la imprescindible unitat per assolir els nostres objectius com a poble.
El poble de Catalunya ha demostrat de manera contundent que vol iniciar una nova etapa, que té motius i capacitat suficient per governar-se ell sol i afrontar el repte del futur amb els propis recursos, sense dependències ni submissions. Però aquesta realitat tan evident sembla que els partits polítics no la volen entendre. L’ànsia de poder es fa sentir pel damunt d’un objectiu que hauria de ser compartit i defensat per tots sense fissures. En canvi, sembla que estiguin jugant a marejar la perdiu com si es tractés d’una simple lluita pel poder en unes eleccions “normals”. No s’adonen de tot el que ens hi juguem tots plegats? En altres paraules: si el procés d’independència depengués exclusivament d’ells, ja faria temps que hauria fracassat.
Ja suposàvem que el procés per assolir la llibertat no seria fàcil i que l’estat central –i centralista- faria mans i mànigues per impedir-ho. Digueu-me ingenu, però mai hauria imaginat tota la problemàtica que s’ha desenvolupat entre els partits dintre Catalunya mateix. Després del 9N es varen perdre dos mesos preciosos discutint si s’havia d’anar o no en una llista única; més tard, els socialistes es despenjaven del projecte. Després han estat altres forces que es deien sobiranistes –Procés Constituent, per exemple, que ara defensa una Catalunya independent “però sense Convergència”- les qui estan posant pals a les rodes. La mateixa Unió Democràtica s’ha comportat com una dictadura, ignorant o expulsant del partit els partidaris de la ruptura amb Espanya i que són gairebé la meitat dels qui votaren. Hi ha un aspecte positiu, però. Cada dia es van aclarint més les posicions i és més fàcil dir les coses pel seu nom. Convergència s’ha tret del damunt un llast i ara podrà treballar sense traves ni mitges tintes.
Però per sort tenim una societat ben travada, amb les idees clares i que lluita per una sola finalitat, sense els estira-i-arronsa dels que diuen creure-hi però que a l’hora de veritat no fan gaire cosa més que tirar pedres a la pròpia teulada. És aquesta societat –plural, transversal i apartidista- la que ha d’aglutinar l’amalgama d’opcions i, si cal, liderar un procés que en mans només dels polítics correria el perill d’encallar-se. No ens podem permetre un fracàs el 27S. Seria l’enfonsament definitiu de tantes esperances i seria molt difícil refer-se’n. No n’hi ha prou amb paraules, calen fets que demostrin la voluntat ferma d’arribar a la meta sense condicions. Ja hi haurà temps després per marcar diferències. Espero i desitjo que les entitats ciutadanes tinguin més seny del que han demostrat els partits polítics fins ara. Encara hi som a temps, després seria massa tard. Ens hi juguem el tot o res i per això no s’hi val a badar.
Josep M. Carreras