Maria Aurlèlia Capmany, una gran dona que va viure i escriure la vida en femení

45

Des d’aquesta pàgina em sumo, juntament amb la Llegim…? Llibreria i la llibreria Pròleg, de Barcelona, al calendari d’actes -espectacles, conferències, exposicions o sessions acadèmiques- i reedicions que s’aniran celebrant –també a Igualada- amb motiu del centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany; unes iniciatives que es proposen rescatar les seves grans aportacions des dels àmbits feminista, cultural i social, endemés de convidar a tothom a una veritable i atenta revisió de la seva obra i del seu ideari. Ha estat, doncs, aquest 3 de agost la data de commemoració dels 100 anys del seu naixement; punt de partida per a la celebració de l’Any Maria Aurèlia Capmany, en què es vol palesar que, ella, abans que res va ser una dona d’una absoluta sensibilitat feminista que va saber transmetre amb una fecunda producció literària essencialment com a novel·lista, assagista, dramaturga -influenciada per Sartre, Woolf, Proust, Duras, entre altres; tot un pensament que va convertir-la en una incansable activista cultural.

Personalment, sí bé després d’haver llegit “Quim, Quima”, una obra que et descobria de manera irònica i atrevida una altra mirada de les identitats sexuals tot presentant una reflexió potent i crítica dels rols sexuals tradicionals; la Maria Aurèlia que més interès em va despertar va ser la Maria Aurèlia assagista: aquella de “La dona a Catalunya”, un document de tombant dels seixanta, en el qual -i tenint en compte les meves inquietuds de joventut- hi vaig descobrir la situació de la dona així com la vida i la societat catalana d’aquell període. Coincideix la meva coneixença d’aquesta gran dona amb l’època en què va estar estretament vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, ​​un ajuntament que per aquells dies acabava d’estrenar la definició del que eren els nous ajuntaments democràtics.

La Maria Aurèlia se situa en l’esfera feminista que establia un estret paral·lelisme entre l’opressió femenina i l’opressió de classe; i, és precisament en aquests termes que em sento partícip de totes les reivindicacions que se li puguin referir per ser una de les referents feministes de les dones dels anys 70; sense obviar que no ha estat prou reconeguda en la seva condició d’escriptora. Tanmateix, la seva esfera d’activista i de dona pública (anys de compromís polític a l’Ajuntament i a la Diputació) han contribuït a fer vigent el seu pensament, sobretot en tres aspectes: la reivindicació dels drets de les dones des de qualsevol estadi reivindicatiu; el catalanisme com a expressió del sentiment popular i la persecució d’una socialdemocràcia d’esquerres.

La Maria Aurèlia havia nascut a Barcelona, el 3 d’agost de 1918, filla del famós folklorista Aureli Capmany, col·laborador de diverses revistes infantils. Va rebre les sàvies ensenyances del temps de la República (Institut-Escola de la Generalitat) i es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona, de la postguerra. Durant la Dictadura, bastants anys van situar-la com a mestra d’ensenyaments secundaris, alhora que s’estrenava a fer pública la seva obra i aviat aniria guanyant prestigi com a narradora i assagista, a més de participar d’una gran passió pel teatre, amb la fundació i direcció de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. El seu inequívoc compromís amb la lluita per a l’alliberament de la dona i una contundent contestació a tants anys de dictadura feixista van empènyer-la a la militància del Partit Socialista de Catalunya, mentre ocupava diversos càrrecs institucionals i de govern; unes responsabilitats que va assumir fins a la seva mort, a l’any 1983.

Òbviament, no puc més que considerar que -potser per la circumstància de ser veïnes (La Rambla – Plaça Reial) i de moltes coincidències- aquesta dona, juntament amb la Montserrat Roig, és una de les que més han marcat la meva manera d’entendre i posicionar-me davant les grans transformacions polítiques i socials de les últimes dècades del franquisme.

Carmel·la Planell

Filòloga, historiadora i fotògrafa