L’editorial: Progrés i independència

32

Els resultats de les eleccions generals del passat diumenge a l’Anoia no deixen cap espai per al dubte: la victòria d’ERC és evident, al mateix temps que la recuperació del PSC, l’enfonsament d’En Comú Podem -victoriós fa tres anys-, l’escassa fortalesa d’un Ciutadans a la baixa, i la nímia representació de partits com el PP o Vox. L’Anoia, com Catalunya, ha optat per deixar clara la seva identitat. En favor de la independència del país, però també del progrés d’esquerres des del punt de vista espanyol. Qui sap si termes com “federalisme” tornaran aviat al primer pla de l’actualitat mediàtica política.

A Espanya, ha quedat clar -una vegada més- que poden passar moltes coses, però Catalunya i Euskadi mengen a part. És clar que Espanya és un estat plurinacional. A Catalunya l’independentisme guanya les eleccions espanyoles. Al País Basc el trifachito no ha tret ni un sol escó. Res de res.

A l’Anoia podrem tenir la sort de comptar amb una diputada que tindrà l’ocasió d’esdevenir el primer pla de la teòrica negociació que l’independentisme haurà de tenir a Madrid. Hi ha cartes per jugar, i caldrà veure si hi ha taula on moure-les. Una posició arriscada, la de la igualadina Carolina Telechea, però al mateix temps un repte sensacional.

Pedro Sánchez haurà de tenir present que un acord amb Ciutadans és l’antítesi del diàleg amb Catalunya, oi més si s’han de gestionar uns possibles indults. El PSOE no té cap altre camí que asseure’s a una taula i forçar una sortida al procés. Amb ERC camí de tenir l’hegemonia política a Catalunya, queda claríssim que l’independentisme i el sobiranisme són la centralitat. El votant català -i l’anoienc més- ha demostrat que està molt per damunt d’Abascal, Rivera i Casado. Tots tres partits junts han tret la setena part dels escons dels catalans. Que no diguin mai més que la societat catalana està fracturada. Ja no se’ls creurà ningú. A la vista està.

I, sí, cal un referèndum. Cada dia que surt el sol, hi ha més arguments per marxar. I avui ja ningú no s’arrisca a assegurar que, si avui es posessin les urnes, la xifra no passaria de la meitat. El poble és ferm, les seves voluntats també, i contra això no hi ha més camí que parlar.