La por ja no ens governarà – Josep Castelltort (ANC)

77

Sembla que tots estem convençuts que el 27S no ens derrotarà ningú. En tots cas ens ensorraríem nosaltres sols. Però ara es pot dir que s’està fent el necessari perquè no passi.
De moment, vencerem per incompareixença de l’adversari. No hi ha, de moment, contraproposta del govern del PP. Tampoc n’hi ha del PSOE, perquè una cosa són les propostes i una altra “els contes de fades” federals.
Mirant amb més perspectiva, s’ha de reconèixer que ha sorprès als independentistes antics veure com la majoria de conciutadans, tot de cop, ara comparteixen la mateixa sensibilitat respecte a la independència.
Què va ser que, tot de cop, va portar aquest gran canvi que ara estem vivint?
Jo crec que és el següent: “La por ja no ens governa”. La por era el mecanisme mental que mantenia Catalunya sota control de Madrid i feia acceptar el que hi havia, com a mal menor.
Jo crec que s’il·lustra la qüestió amb l’exemple de les tres preguntes i les respostes que et donaven fins fa quatre anys:
A tu t’agradaria que Catalunya fos independent?
Mai ens deixaran que siguem independents.
Però és que no t’estic preguntant si ens deixaran, sinó si a tu t’agradaria?
Però és que no és possible.
Però digues-me, si et plau, només, si tu ho voldries…
O sigui, es tractava d’atrevir-se a pensar-ho. Un barrera al pensament.
Quina era la llosa? Naturalment només podia ser la por. La por que feia que, quan jo era petit alguns temes s’haguessin de parlar en veu baixa i altres no es parlessin. Moltes històries familiars i històries de poble il·lustraven els mals que havia portat la “política”. Es pot llegir encara a “Incerta glòria” de Joan Sales, a “l’Homenatge a Catalunya” de Georges Orwell o “Per qui toquen les campanes” d’Ernest Hemingway, per exemple. La violència ferotge, enllà de les idees i la política, era la base de la por.
Encara que sembli que la constitució del 78 superava la por, no era veritat. El pacte del 78, comportava al seu moment acceptar una solució a mig camí. Nosaltres renunciàvem al que realment volíem i ells també. Però, pel que es veu, no hi havia un veritable projecte en comú. L’exèrcit hi tenia alguna cosa a dir. La por era la clau de volta.
Després, el terrorisme d’ETA va ajudar extraordinàriament a l’estat espanyol a mantenir el malentès de que hi ha temes que no s’han de tocar. Com l’enyoren alguns…
Però la llosa s’ha aixecat i la por ha deixat pas a una il·lusió com no s’havia vist mai en aquest país. És com un desvetllament després d’un llarg hivern de letargia.
Ens poden tornar a ficar a dins aquest sentiments i tornar-nos altre cop espanyols per força? Només amb la por. Perquè ja sense por, no renunciarem mai a seguir el camí del nostre desig. I no es pot governar contra la voluntat de tot un poble. Volem la independència i com abans millor.
Però, a més, ens cal una teràpia severa. Per participar com una nació al concert internacional cal haver-se espolsat la por i els complexes d’inferioritat. Ens hem de creure que les nostres idees són tan bones com les d’Alemanya, de la Xina o de qualsevol, si són bones. Al mateix temps, haurem de saber respondre amb responsabilitat dels nostres actes, per guanyar-nos el respecte, que no és regalat.
Hem de fer el salt de la regional de les autonomies a la champions dels estats sobirans i per això cal que siguem ciutadans de primera i no porucs súbdits d’autonomia.
Josep Castelltort – ANC