Infinita paciència – Jordi Puiggròs

55

El cas de l’Infinit que ha destapat ara el govern municipal d’Igualada no ha fet més que posar sobre paper el que ja es temia des de fa temps. Està clar que ens trobem davant d’una instal.lació que, mal gestionada o no, és una pèrdua constant de diners per trobar-se molt per sota de les previsions que es van fer, i per deutes pendents que s’acumulen de la seva construcció inicial. A l’Infinit li ha passat el mateix que aquell que es va comprar un xalet quan, posant-hi sentit comú amb el que tenia a la butxaca i les seves possibilitats, li convenia un piset. La diferència, com sempre, és qui acaba pagant els plats trencats.
No entraré ara a debatre si calia o no fer l’Infinit. Òbviament, la ciutat tenia llavors una creixent necessitat del que s’anomena “làmina d’aigua”, sobretot coberta, perquè amb les Comes no n’hi havia prou, i el Molí Nou no complia cap normativa actual. També és cert, però, que Igualada no va estar a l’altura del que van aconseguir molts ajuntaments -al Baix Llobregat hi ha una pila d’Infinits, gairebé clons-, que van tenir un cost zero per a les seves arques municipals, i gairebé tots eren consistoris socialistes, com era llavors el de la capital de l’Anoia. Sense anar més lluny, a Montbui. El Mont-Aqua està pagat. I als montbuiencs no els va costar ni un duro… A l’Infinit, la Generalitat hi va posar una misèria. Per què? Algú, si us plau, hauria de contestar.
Podria ser que la resposta a tots els mals de l’Infinit sigui única i exclussivament econòmica, financera, de senyors amb corbata i maletes plenes de fulles excel. Però també podria ser que tingui molt de política, de senyors amb corbata segons l’ocasió, que jugaven a ser déus. Em costa no arrufar el nas quan veig determinats noms i cognoms a l’empresa gestora, tots ells -a excepció del Club Natació Igualada- de passat clarament vinculat a un partit polític. Calia? I per què, aquests i no altres? Algú, si us plau, hauria de contestar.
I, què voleu que us digui, a la fi a la cap, l’Infinit ja el tenim. Existeix, hi ha una obra feta, de la qual se’n beneficia molta gent. El que em carrega és com els diners, molts diners, s’han esmicolat per les parets del llimb amb projectes com el World Trade Center, que mai, mai, mai, van veure la llum més enllà de promeses i dibuixos molt ben fets que algú devia cobrar… Un altre xalet quan ens convenia un piset. Somnis de grandesa. Lícits, encisadors, sí, però somnis caríssims, carall.
La infinita paciència dels igualadins té un límit. Si tot això que ens diuen és veritat, i recalco el condicional, amb la transparència de veure fins on hem estat de burros, no n’hi ha prou. No em serveix que em diguin “mira, aquests que ho han fet de malament”. A la vida, les pífies monumentals es paguen. I hi ha algú que té la responsabilitat d’exigir-ho en nom de tots aquells que ara han de pagar.
El que es comença, s’acaba.
@jordipuiggros67