Hi ha raons per estar preocupats – Pere Prat

41

En economia, els que diuen el que pensen, els diuen catastrofistes. La gent prefereix sentir els que expliquen que tot va millor. I quan van malament, els responsables econòmics busquen excuses. Es justifiquen amb fets imprevisibles, que ningú podia imaginar, malgrat els estudis, treballs i documentació ho desmenteixin. L’arribada de la crisi del 2008 va ser negada per polítics i financers, fins que es va fer una evidència feixuga. Ara és la mateixa directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, qui avisa. “El creixement de l’economia mundial el 2015 serà més feble que l’any anterior i el 2016 només registrarà una modesta acceleració”. Sabent com s’utilitza el llenguatge ja podem imaginar el que s’acosta. Tan sols fa dos mesos encara pronosticava un creixement del 3,3% de l’economia mundial pel que quedava de l’any.
La desastre de l’agost es justifica amb la Xina i els mals resultats dels països emergents. Els Brics que fa poc eren el model a seguir ara s’enfonsen. Els EUA no saben si pujar els interessos. I a Europa la crisi de Volkswagen amenaça a tothom, inclosos els grans bancs europeus. Incertesa i volatilitat són les paraules més utilitzades. I les divises desencaixades desvelen una realitat molt negativa. I sort que el preu de l’energia i els interessos estan baixos. Perquè el deute no para de créixer. I en qualsevol moment tot es pot ensorrar. Moltes nacions estan patint.
Des de la crisis financera, els bancs centrals han fet aportacions colossals per impulsar el creixement mundial i els mercats. Però en els darrers mesos la confiança en el seu poder s’ha vist molt minvada. L’economia camina vers una nova “normalitat”. El sector serveis és el que representa més proporció del PIB. A USA pesa gairebé el 80% mentre que el manufacturer només el 12%. I Alemanya el sector terciari supera el 60% i el productiu 19%. I la Xina – considerada la fàbrica mundial –la manufactura només significa el 31% i els serveis ja s’han enfilat fins el 40%. I l’OMC indica que hi ha un retrocés dels intercanvis mundials. El comerç internacional creix menys del 3% (un ritme semblant al del PIB mundial, quan en les dues dècades anteriors acostumava a duplicar-lo).
Es preveu que el dèficit de la Seguretat Social s’incrementi en 3.427 milions (pensions, desocupació i Fogasa) i arribi als 22.849 milions a la fi del 2015. Fonts de l’Autoritat Fiscal Independent (Airef) veuen excés d’optimisme en els pressupostos de l’Estat pel 2016 i no es creuen la recaptació s’incrementi el 15% en les quotes. Per això no és d’estranyar que incorporin per primera vegada una disposició addicional que habilita l’Estat a finançar les pensions amb impostos, si s’incrementa el dèficit. Així el forat es traslladaria a l’Estat i incrementaria el deute (l’objectiu de dèficit per al conjunt del 2015 és ja del 4,2% del PIB i només li faltaria això).
Així, incapaços de fer les reformes estructurals que cal, els mags de l’economia del govern de l’estat, prediquen uns èxits i una recuperació que ningú veu. Només incentiven la demanda interna privada. I tothom sap que el consum no és el motor més adequat, perquè l’endeutament de les famílies encara segueix sent molt alt. És una mesura poc sostenible. I com els mercats d’exportació es debiliten i la taxa d’atur ha repuntat de nou, tampoc hi ha inversió. A les empreses els costa molt llançar-se a invertir si no tenen les comandes assegurades. I si la gent agafa por i es vol protegir, encara s’acceleren més els problemes. Tot plegat té poc de ciència i molt de bons desitjos.
Però si es té un bon projecte, s’ha de tirar endavant. No s’ha de tenir por. Però sí cura en l’endeutament i un ull posat sempre a la caixa. Cuidar els equips. És el millor capital de les empreses, malgrat es converteixi en una llosa quan les coses van malament. I els proveïdors i clients s’han de tractar com socis. Comparteixen riscos i projectes. I no s’ha de perdre mai de vista l’objectiu de llarg termini. Les empreses gestionades amb seny estan més sanejades ara que fa pocs anys. I han d’estar preparades pel que vingui.
Pere Prat