Entrevista a Joan Carles Colàs, medallista olímpic a Barcelona’92

49

“La cerimònia inaugural de Barcelona’92 va ser impressionant”

Soc igualadí, durant molts anys he estat jugador i posteriorment entrenador d’hoquei patins, actualment estic desvinculat de l’esport i treballo en la meva empresa, l’estudi de disseny gràfic i comunicació NYTT studio. Vaig ser un dels components de la selecció espanyola d’hoquei patins que va participar als Jocs Olímpics de Barcelona, ara fa 25 anys.

Fa 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. Tu que vas ser esportista olímpic, quines sensacions et venen aquests dies que se’n parla tant?

La veritat és que gairebé fins dimarts no vaig pensar-hi i quan un amic em va passar una foto meva d’aquells dies llavors vaig recordar. El primer que et ve al cap és pensar que el temps passa molt ràpid. I després comences a reviure moments molt especials i únics. Bé, sí que a nivell de l’equip ja hem anat parlant de retrobar-nos durant aquest any.

Com es van viure des de dins dos dels moments àlgids dels Jocs com van ser les cerimònies d’inauguració i de clausura a l’Estadi Olímpic?

Jo només vaig ser a la cerimònia d’inauguració i va ser una experiència impressionant i inoblidable. Tot agafa una dimensió brutal. Recordo que ens van fer esperar molta estona, érem uns 15.000 esportistes que havíem de desfilar, ens trobàvem al Palau Sant Jordi i des d’allà anàvem sortint cap a l’Estadi Olímpic. Ja va ser un xou transportar tots els esportistes des de la Vila Olímpica fins a Montjuïc, es van necessitar molts autobusos vinguts d’arreu. Allà, al Palau Sant Jordi, vam veure la cerimònia en unes pantalles gegants fins que ens va tocar entrar. Recordo que se’m va començar a posar la pell de gallina quan entràvem pel túnel de l’estadi i ja començaves a sentir el soroll de dins. Va ser al·lucinant, encara m’esborrono quan hi penso.

Ara, quan veiem les imatges per la televisió de la cerimònia d’inauguració ens adonem del trencadora i especial que va ser perquè no es veuen antigues.

A Catalunya tenim un nivell molt gran en aquest sentit i penso que allà es va treballar molt bé el concepte de com escenificar una història, hi havia uns “per què” passaven les coses i la gent que ho va portar a terme eren d’un grandíssim nivell. Va ser una cerimònia molt visual i a la vegada molt simple, amb molta participació humana. En disseny sempre diem que, a vegades, les coses més simples són les més difícils de fer. I aquest cas és un gran exemple. I també com a deformació professional dir que quan les coses es fan ben fetes llueixen més i en aquest cas tots els espais olímpics van ser molt vistosos.

Vas viure a la vila olímpica amb la resta d’esportistes? Com va ser l’experiència?

No hi vam viure tots els dies per decisió de la Federació d’Hoquei i dels tècnics de l’equip, suposo que va ser per tenir-nos més concentrats i no haver-nos de desplaçar tant. De totes maneres hi vam viure uns dies i l’experiència va ser molt bonica. Poder entrar dins una ciutat on tot eren esportistes, et creuaves amb gent d’altres esports que estaven a l’elit, era molt emocionant. Recordo estar dinant i tenir allà a prop l’Steffi Graf, la secció de bàsquet dels Estats Units, el Dream Team, amb el Magic Johnson, el Michael Jordan… I ens feia molta gràcia que tot era gratuït: biblioteques, sales per escoltar música i descansar, màquines de begudes…

Barcelona en particular i Catalunya en general arrel dels Jocs Olímpics van patir una transformació molt important, van obrir-se al món.

Ens vam donar a conèixer. Penso que el gran potencial turístic que hi ha a Barcelona i a la resta del país va sorgir d’allà, va ser com un gran anunci i actualment encara n’estem recollit fruits.

L’hoquei patins, l’esport amb el qual tu vas participar, només va ser esport convidat i mai més ha estat olímpic. Com pot ser?

La veritat és que els que hi som dins no ho entenem: et compares amb altres esports que són olímpics i són més minoritaris que l’hoquei. Suposo que és un problema d’interessos de federacions i de grans potències. Però allà es va poder demostrar que l’hoquei és un esport més i que juga dos mundials, de tantes seleccions que hi ha.

Vàreu jugar la final davant la selecció de l’Argentina, perdent-la a la pròrroga. Com la recordes?

Vam arribar a la final i la vam perdre, però com a esportistes allà vam donar el millor de nosaltres mateixos. Al llarg de totes les olimpíades havíem guanyat tots els partits, inclús a l’Argentina i a la final no va poder ser. Però la satisfacció d’haver jugat i de l’experiència viscuda són molt grans.

On guardes la medalla?

Sóc una mica desastre. Fins a dia d’avui ha estat dins d’una caixa junt amb les altres que he guanyat. Però penso que ara, 25 anys després, ja toca posar-les al lloc que els correspon.

Els Jocs Olímpics van suposar una explosió de bons esportistes espanyols. Com va poder ser?

És important explicar que quatre anys abans dels Jocs Olímpics hi va haver un Pla ADO que va servir per preparar esportistes. Molts dels esportistes que participen als Jocs Olímpics són amateurs, per tant el fet s’oferissin possibilitats, tant econòmiques com d’infraestructures per poder entrenar va influir de manera molt important a que sortissin grans esportistes espanyols durant aquells Jocs i posteriorment.

Cristina Roma