Jaume Singla
Els que portem més de dos anys de concentracions setmanals reclamant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, ens trobàvem habitualment les mateixes cares. Els que ens hem manifestat a Barcelona, a Bèlgica, a Estrasburg, a Igualada… ens fa la impressió que amb més o menys assistència, sempre hi ha el mateix tipus de persones. I segur que és així perquè, ara per ara, no he trobat motius per deixar de manifestar-me i, com jo, suposo que la majoria de catalanistes.
Els que anem a reunions de l’ANC, Òmnium o qualsevol dels partits independentistes, des de fa un any i mig escoltem afirmacions com de desencís, cansament, desmobilització…. dels ciutadans de Catalunya. Hi ha sobrats motius per desencisar-se, car malgrat les manifestacions multitudinàries, els resultats electorals, el pacifisme militant…. les coses no s’arrangen gens ni mica.
No s’arrangen a Espanya i tampoc a Europa.
Posades així les coses, confesso que quan es preparaven les Marxes de la Llibertat, hi havia el temor que fossin unes manifestacions poc més que testimonials. “La gent està tipa de llirisme”. “Sortir a caminar a la carretera no servirà de res”. “La gent està cansada”. Són arguments que s’han escoltat per tot el territori, però es va demostrar que eren opinions equivocades. Molt equivocades.
Des del mateix dilluns, 14 d’octubre, que es va conèixer la sentencia del Procés que la gent va sortir en massa al carrer. Vàrem sortir els “de sempre”, els lliristes de cada setmana -o els cantaires igualadins de cada dia- els d’ANC, els d’Òmnium, les tietes … però a més a més, es varen veure milers i milers de joves que, almenys jo, no havia vist manifestar-se.
A les cinc columnes de les Marxes hi anàvem joves i grans i a cada poble ens oferien menjar i veure. Els carrers de Barcelona cremen cada nit. Les carreteres i les vies del tren, es tallen en alguns punts ben sovint. El més xocant però és que els joves quan pateixen una agressió de la policia o dels Mossos, en lloc d’ajupir-se i fugir, planten cara i no cedeixen, tot i endur-se’n la pitjor part. Quatre joves hi han perdut un ull i dos més hi ha deixat un testicle. Però segueixen alçats.
Els polítics professionals –la casta que deia aquell- ploren perquè s’han cremat contenidors! Ens volen confondre. Agredir amb porres, bales de goma o de foam és violència. Cremar un contenidor és disturbi públic o com a molt vandalisme.
Els nostres joves estan agafant el relleu. No porten llaços grocs, però porten el valor i la determinació a la mirada. Que no pateixin, que els veterans no ens deixarem rellevar i seguirem lluitant, com fins ara però amb més força.
