Els drets de les persones

0

mujer trabajo.JPG Clara Campoamor va lluitar per defensar el dret de la dona a votar. Deia que parir era allò que només pot fer en exclusiva un dels dos gèneres. Per la resta no hi ha d’haver cap element incapacitant. Però a les Corts Constituents de 1932 va haver de batre’s aferrissadament amb Victòria Kent i amb Roberto Novoa que no volien el vot femení. Això passava encara no fa cent anys. En fa cinquanta, les universitàries eren poques, però brillants i molts oficis els estaven vedats. Els pacients prenien les metgesses per infermeres i se les miraven amb recel quan els visitaven. I s’acceptaven a contra cor les dones policies o conductores de taxi o camions. Avui, en moltes carreres universitàries hi ha més dones que homes. En la societat occidental el gènere femení ha assolit una igualtat quasi complerta, però altres cultures i religions, encara consideren que la dona ha d’estar subordinada a l’home. Mentre uns governs lluiten per la igualtat de salaris o la paritat, en d’altres ho fan per retallar els pocs avenços que s’havien aconseguit. Així redacten noves constitucions, es creen unitats repressives i se les obliga a anar pel carrer tapades, darrere de l’home i a no poder ocupar càrrecs públics. Són paradoxes que sovint es fonamenten amb el pensament únic i en l’eliminació de la discrepàncies. No hi ha respecte pel pensament lliure, ni per altres formes de comportament social. La intransigència, edificada sobre la convicció de que els coneixements propis són els veritables, fa que els dissidents es considerin perillosos. Aquestes societats volen evitar els perills de la diversitat. Aparentment guanyen consistència, però amputen seriosament la seva capacitat de millora. Condemnen a tots els que no pensen com ells a viure a l’ombra. A restar callats i a portar una existència marginal. I sense debat tothom s’empobreix. Sovint quan es parla dels grans principis, se’ns omple la boca i sembla que coincidim. Però no és així. La Declaració dels drets humans va ser un compromís de totes les cultures per identificar unes bases de convivència mínimes que s’haurien de respectar en tots els racons del planeta. Però la realitat ens demostra el contrari. IKEA, multinacional sueca del moble, d’un país petit i gens sospitós de dogmatisme, s’ha plegat als interessos comercials d’alguns països del Mig Orient i han fet desaparèixer les dones de la publicitat que hi fan. La foto és la mateixa, però les dones han desaparegut. Això ha aixecat polseguera. Somriures a Occident i mutisme en les nacions afectades. Es diu que no hi ha d’haver interferències en la “gestió interna” de cada estat i respectar les lleis establertes localment, siguin injustes i no. Així s’imposen de manera absoluta en el “seu territori”, com si els que hi viuen en tinguin alguna culpa. Els tribunals les apliquen. I les presons s’emplenen dels que es resisteixen a complir-les. Tant fa que siguin contràries a aquells principis universalment acceptats. Només cal que algun fanàtic integrista digui que són d’origen diví, perquè no hi hagi cap llei humana que pugui oposar-s’hi. Lamentablement aquestes situacions no es donen només en les desigualtats de gènere. També per la persecució per les idees, per les races i per les religions. Lluites pel poder, de classe… Tot el que la ment pugui arribar a estructurar. Per això uns parlen de la sacralitat de les constitucions que s’han autoimposat. Altres d’inalterables lleis fetes en el passat, pels dictats religiosos diversos o per líders carismàtics. I els seus seguidors, ho interpreten com volen. I no poden, ni volen, acceptar l’evolució que es van produint, creient que atempten a la puresa dels valors que van vertebrar la societat en la que viuen. Sempre hi ha qui diu que el passat era millor i altres que s’ha de fer un món nou. Però cal seguir treballant per canviar tot el que no està bé. Sigui on sigui i el que sigui. S’ha de cercar l’exceŀlència, la millora continua, l’afany de superació i el progrés inteŀlectual… La lluita de les dones és la punta de l’iceberg, però la part immergida és molt més gran. Pere Escolà