El per què de tot plegat – Josep M. Carreras

48

Passat. Si algú ho entén, que m’ho expliqui, perquè jo em sento incapaç. Mentre la premsa internacional informava a primera plana sobre la victòria independentista a Catalunya, la premsa espanyola sense excepció ha presentat el resultat de les eleccions com un gran fracàs del sobiranisme. És veritat que no s’ha assolit per poc el 50% dels vots, però s’ha superat amb escreix el nombre de diputats independetistes al Parlament. I són els parlamentaris –i només ells- els que poden proclamar la independència.
Als catalans ja no ens estranyen les manipulacions informatives i la mala bava dels mitjans de comunicació espanyols, però s’ha arribat a un punt en què es vol fins i tot negar l’evidència. Tot plegat respon a una voluntat de desprestigi i a un intent desesperat per debilitar el procés sobiranista. Són mitjans al servei d’una ideologia concreta i no dubten en tergiversar la veritat, en una mostra de cinisme i una manca d’ètica professional intolerables. Més que informar, intoxiquen.
Però no són només els mitjans de comunicació. Aquesta vegada tots els membres del govern espanyol, començant pel seu president, amaguen la realitat. Vull creure que és el cant del cigne, però denoten una prepotència molt allunyada d’una societat democràtica. No deixa de ser curiosa l’evolució dels seus plantejaments al llarg de la campanya. Primer, insistien que no eren més que unes eleccions autonòmiques i, per tant, sense més transcendència. En canvi, a mesura que passaven els dies, acudien als líders internacionals perquè manifestessin opinions que no havien expressat al llarg de tot el període des que s’havia iniciat el procés. Merkel, Cameron, Juncker i el mateix Obama fent declaracions en la campanya d’unes simples eleccions autonòmiques? Patètic! Ridícul! La mateixa manipulació del text de les declaracions de Juncker és una mostra de la baixesa a què pot arribar l’encegament per no reconèixer un dret innat d’una part de la població.
Present. Per si tot això no fos prou, s’hi afegeix ara el TSJC citant el president Mas a declarar com a imputat per… haver posat les urnes el passat 9-N. Increïble! Coses així només poden passar en una monarquia bananera com l’espanyola on s’imputa un president per haver facilitat una votació i en canvi campen lliurement els responsables d’escàndols de corrupció que els haurien de fer caure la cara de vergonya. Però també hi estem acostumats des que un TC caducat va retallar fins a límits increïbles l’Estatut que ja havia nascut gairebé mort. Una de les pitjors coses que li poden passar a un país és perdre la confiança en la Justícia i això és el que ens ha passat. No es pot creure en la imparcialitat d’un sistema judicial totalment polititzat, que castiga o ignora segons li convé al govern que l’ha nomenat.
Futur. Les properes setmanes se’ns presenten plenes d’interrogants. Tot i tenir una majoria absoluta no serà fàcil que les dues formacions independentistes del Parlament es posin d’acord per a la designació del nou govern. La figura del president Mas és controvertida, exalçada per uns i denigrada pels altres. I aquí és on caldrà veure el grau de generositat o la voluntat d’imposició dels propis criteris. Actituds curtes de mires serien un desastre i podrien fer perillar el procés. Aleshores no podríem donar les culpes a ningú més que a nosaltres mateixos. Que valgui l’experiència dels dos mesos estèrils després del 9N. Hi ha tres aspectes a tenir en compte. Primer: ¿Quants presidents haurien defensat amb tanta energia i desgast personal el procés sobiranista? No ha estat Artur Mas sempre al seu lloc? Segon: Les retallades i privatitzacions ¿s’han fet per gust o obligats per l’escanyament econòmic a que l’ha sotmès el govern del PP? No es pot dir que la Generalitat hagi malbaratat els seus recursos; ha hagut fins i tot de vendre patrimoni per arribat a final de mes. Tercer: ¿Hi ha cap procés de corrupció obert al president o a la mateixa Generalitat? I estic segur que, tal com han anat les coses, Hisenda s’ho ha mirat amb lupa…
Cal ser conseqüent i no deixar-se portar per maximalismes. El país sencer hi sortirà guanyant.
Josep M. Carreras