El lleó no em fa por, pam i pipa – Francesc Ricart

61

Fa poques setmanes, a l’article anterior repassava les actuacions i manifestacions dels unionistes davant el 27S que és d’ací unes hores! No era gaire exhaustiva la repassada, lògicament, però vull pensar que era prou il·lustrativa i ensenyava per on anaven els trets dels qui treballen contra les candidatures de la Independència a menys de cinquanta dies del gran esdeveniment. Aleshores remarcava dos elements ben evidents: el de la por i l’absència d’arguments a favor dels beneficis de romandre dins l’Estat espanyol. A mesura que el temps ens acosta a la cita de l’il·lusionant 27S, el sac de la por brandat per tutti quanti s’ha engreixat fins a dimensions paoroses (sí, hi ha redundància). L’engreixament s’ha produït amb els suposats arguments que han amanit els estrategs socialistes, els del PP, ciutadanos, unionistes d’Unió i, fins i tot, els de la candidatura de Lluís Rabell. Però no acaben de ser arguments, sinó gairebé sempre soflames amb un objectiu comú: fer por a la ciutadania convocada a votar.
Com que vostès llegiran l’article aquest divendres, com molt aviat, i diumenge ja és a sobre, no els escalfaré gaire el cap. Només vull apuntar-los un pocs “motius” que ens han regalat els amics antiindependentistes que, justament, han de servir per enfortir-nos en la convicció que la República catalana és la gran esperança de futur i la gran oportunitat, alhora que una restitució històrica, per la qual ha treballat tanta gent de tantes generacions.
Contra la por per sortir d’Espanya, dic, nosaltres enfilem la revolució que ha de suposar iniciar el camí cap a la República catalana. Sí, serà, serem la revolució més important de la nostra història i passarem per sobre -d’això es diu superar- les pors enviades per personatges com Felipe González i cadenes de televisió tenebroses o publicacions “comprades”; o recorrent a les declaracions de Cameron, Merkel i Obama, conduïdes per la diplomàcia espanyola; la por a no cobrar pensions repetida de manera inacceptable i amb impunitat; l’anunci a càrrec “d’amics” del PP de la sortida funesta d’Europa, el comunicat destraler de la Banca i les Caixes d’estalvis espanyoles, ep!, amb les “nostres” catalanes; en fi, l’amenaça d’empreses de fugir d’aquí, les insinuacions (?) de Morenés, el de l’Ejército Español, l’aïllament planetari, etc.
A les pors, afegim-hi les propostes dels qui ara sí que veuen possible -passerells!- influir a Madrid per anar cap a una reforma constitucional que ens ho arreglaria tot; semblant a la proposta dels de Rabell que ens vol vendre que ara a Espanya guanyaran els seus i ens deixaran fer un referèndum. Tot així de fàcil… En realitat també són maneres d’amagar l’ou davant el repte inajornable que demanem els independentistes.
Ja ho veuen com funcionen els de l’altre costat: brandant la por o venent-nos sopars de duro a aquestes alçades; sopars amanits amb decebedors tics lerrouxistes llançats de manera immoral per Pablo Iglesias per confondre els ciutadans de les àrees metropolitanes, o amb més claudicacions com la dels socialistes que ras i curt només tenen clar que no volen la Independència. I ja no em ve de gust parlar del paper galdós que juga Espadaler contra l’equip on hi ha amb els qui jugava fins fa no res.
Espero que s’entengui que aquest article no porti continguts locals. A Igualada les candidatures s’han presentat seguint els postulats corresponents, amb presència de candidats al Parlament, tot ben “natural”, sense estridències, si més no fins a l’hora de “tancar”. Valgui en clau igualadina la felicitació per les pancartes de l’ANC que ens han recordat les setmanes i els dies per arribar al dia 27, i també per les pancartes amb pensaments patriotes recuperades de la campanya del 9N que ens recorden les raons per guanyar la llibertat nacional. Ep!, i la felicitació per l’èxit esclatant de la participació a la Via lliure de l’11 S a la Meridiana.
No, no tenim por al lleó espanyol, ben al contrari, estem convençuts que és l’hora de la nostra revolució, l’hora de plantar cara -gràcies Joan Solà!- i de l’oportunitat de formar una Catalunya més justa, pròspera i lliure.
Francesc Ricart