Desig de viure

56

En decidir deixar el meu país, el Brasil, el 2016, moltes coses estaven en joc: renunciar a la meva feina i també a la meva vocació: el periodisme; estar lluny de la meva família i dels meus amics, i sortir de la meva zona de confort. Seria un reajustament. Jo, que ja havia viscut altres vegades fora del Brasil, sortia ara amb un nou propòsit, aquest cop, una missió, i sens dubte, la més difícil de la meva vida: portar la història de la meva mare a altres cultures a través del llibre “Desig de viure”.

Aquesta obra va ser la seva última comanda en vida abans de morir a l’agost de 2015. Ella havia confessat a la meva tia, la seva germana, que li agradaria veure la seva història escrita en un llibre perquè creia que això ajudaria a altres persones a mai desistiren de viure, ja que la seva trajectòria va ser tota de lluites, superació i d’amor a la vida. Va morir jove, als 56 anys, però va deixar un llegat d’amor i de batalles per la pròpia vida. Quan tenia 36 anys, va ser atropellada per dos joves motociclistes alcohòlics, i amb l’accident va perdre el moviment dels peus. Mai més va poder caminar. Només es desplaçava amb l’ajuda de crosses i de pròtesis col·locades als peus, i tot i així, amb molt dolor i dificultat. A més, va enfrontar-se a un càncer i altres cirurgies de risc, però res li va fer perdre la voluntat de lluitar. Desgraciadament, una fatalitat li va llevar la vida.

No obstant això, dos dies abans de la seva partida, ella havia confessat a la meva tia el desig del llibre i demanat perquè ella em dona aquesta missió si alguna cosa succeís amb ella, doncs sabia que jo era l’únic de la família que tindria condicions de fer això perquè coneixia la meva passió per l’escriptura. Crec que ella sentia d’alguna manera que s’estava acomiadant d’aquest pla. Quan vaig descobrir aquest somni em vaig regirar. Com podria rebuscar en records tan profunds i que em causarien tan dolor i sofriment? Explicar la seva història era al mateix temps parlar de les meves memòries. Al principi, vaig fugir d’aquesta missió, però alguna cosa molt més forta, com si fos una crida, em va fer repensar sobre la meva decisió. Aquest era el camí que hauria de seguir a partir d’aleshores. I va ser així, que dos mesos després de la seva mort, jo iniciava aquest projecte. El procés d’escriptura va ser visceral. En dues setmanes, el llibre estava escrit. Durant aquesta immersió, vaig fugir del món i em vaig concentrar en el que havia de fer.

I va ser així que, al febrer de 2016, vaig aconseguir publicar el meu primer llibre al Brasil. Després d’això, jo sabia que el projecte no podia parar allà, i vaig decidir creuar fronteres. La primera parada va ser a Dublín, capital d’Irlanda, ciutat on ja havia viscut el 2008. I va ser allà on vaig aconseguir llançar, al costat de la comunitat brasilera, el llibre en 2017. Van ser dos llançaments diferents i molt emocionants, ja que en cada un d’ells vaig donar un toc especial a la cerimònia, amb música, teatre, poesia, entre d’altres manifestacions artístiques. Malgrat tot el sofriment, la seva vida combinava amb alegria i va ser aquest missatge que vaig intentar passar en els dos llançaments.

Després del llançament a Dublín, era hora de buscar un nou país. I l’elegit aquesta vegada va ser Espanya. Vaig optar per Barcelona perquè era una ciutat que tenia molt a veure amb mi i també amb la mare. Respirava alegria, colors, diversitat i acollida a les diferents cultures. Era el lloc perfecte per a la continuació d’aquest somni. Vaig arribar a Barcelona a finals de gener de 2017, i després d’un any aquí, crec que és el moment de fer que aquest somni es converteixi en realitat.

Fins al moment, he tingut molts motius per a desistir, ja que el fantasma de l’atur ha estat una constant fins aquí. He sobreviscut gràcies a la gran determinació i lluita. Vaig haver encarar i acceptar diferents treballs perquè pogués romandre a la ciutat. Fa dues setmanes, vaig acceptar la invitació d’amics i vaig venir a viure a Igualada. Està sent un nou relligament, però tenint en compte que és important perquè el llibre també sigui publicat en terres espanyoles. El somni continua més viu que mai…

André Luis Cia