De què van les eleccions municipals? – Francesc Ricart

44

Dilluns, els caps de llista a les eleccions municipals de diumenge es van posar a prova en el ja tradicional acte que convoca l’Ateneu, que ha comptat en aquesta ocasió amb la col·laboració decisiva de tots els mitjans de comunicació d’Igualada. En aquest paper no entraré a valorar les intervencions sobre les tres preguntes que els va traslladar el presentador, altres ja ho faran a bastament; unes intervencions sotmeses a unes regles del joc que les constrenyien, i em va semblar que els set alcaldables no s’hi van sentir còmodes. L’audiència, com és notori en aquests actes estava repartida de seguidors per bancades, tal com es delataven en aplaudir les intervencions dels seus dilectes, val a dir que sense gaires entusiasmes, a excepció dels fans Cupaires.
No són unes eleccions qualssevol, són unes municipals diferents, situades a pocs mesos de les que s’han de convocar al Parlament de Catalunya pel 27de setembre. Tothom les té presents, en un sentit o en un altre, els qui arriben a considerar-les com una primera volta de les del 27S , i els qui s’abraonen a dir que aquesta consideració és un frau perquè es desnaturalitza el sentit de les municipals, on el ciutadà vota l’alcalde i un equip de govern encarregats de la política municipal dels pròxims quatre anys.
I encara més, el gran argument dels qui no estan per la independència és que les enquestes no recullen que la Independència o el procés interessin la gent; la qüestió nacional, diuen, no és ni de lluny una prioritat del ciutadà. I aleshores de manera gens neutral, en treuen dues conclusions ben interessades: que això del procés s’ha desinflat i que la gent demana de tocar de peus en terra… I, conseqüentment, si ens situem davant les municipals, et vénen a dir que és un disbarat introduir i barrejar el factor sobiranista en aquestes eleccions, que es vol distreure i confondre el personal i ens assenyalen com a manipuladors perquè depassem el sentit d’unes eleccions de comunitat autònoma. I és d’aquí on plora la criatura; fa massa temps, han passat massa legislatures en què la majoria de partits no han sabut estar a l’alçada i no han superat l’autonomisme, immersos i tenallats en el marasme de la política espanyola, i així ens ha anat.
En el debat a set de dilluns a l’Ateneu val a dir que a penes no es van enfrontar obertament els uns i els altres, i no van esgrimir grans arguments a favor de l’independentisme o en contra; no hi va haver dialèctica en aquest sentit; només en van arribar a fer manifestació explícita els favorables: CUP, CiU, ERC i Solidaritat. Des de l’altre costat, curiosament, però, el candidat del PP, com qui no vol, es va omplir la boca de les grans coses que ha fet el govern espanyol i les que farà si els continuen donant el vot, tal com va repetir una vegada i una altra sense posar-se vermell el cap de la llista del PP. En un altre sentit -dels “qui toquen a terra”?-, l’alcaldable de Decidim Igualada (no confonguem amb la històrica etiqueta ‘Igualada Decidim’) s’ho va fer venir bé per engaltar un “nosaltres som partidaris de la independència social”, que ve a ser com un retret als qui “només” volem la Independència.
L’ANC fa costat als partits independentistes perquè sap que per assolir l’objectiu tota la política ha de confluir allà mateix, res no ha de distreure de la via, per aquesta raó, les municipals s’entenen com un pas més del mateix procés. Podeu emprar si ho voleu les metàfores de les estacions i les destinacions que agradaven tant no fa gaire. L’ANC manifesta la importància de comptar amb el màxim nombre possible de regidors i d’alcaldes sobiranistes compromesos amb el procés. El principi que mou l’ANC és que votar els partits pro independentistes no assegura per se l’èxit municipal -votar els altres , però, tampoc-; però sustenta la base necessària per a disposar de l’edifici definitiu -el terreny de joc que deia Xirinacs- susceptible i capaç per dissenyar tot el que està per fer. No comptar amb l’horitzó de la independència suposa arrossegar les limitacions seculars, viure de lloguer i usar un camp de préstec on mai no pots acabar de fer-te’l teu, perquè no ho és, i l’amo ja s’encarregarà de recordar-t’ho mandat rere mandat, per sempre més.
Francesc Ricart