Aprendre a pensar – Pere Escolà

52

Tots tenim el desafiament d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos. Hi ha qui creu que els terroristes no ho fan. Diuen que han après a utilitzar un fusell en un desert llunyà sense reflexionar. Però molts són occidentals que ho han fet molt abans de marxar. Ací insisteixen que els han rentat el cervell. Però hi han anat pel seu compte i agafen les armes per defensar les seves idees. Arguments semblants que els occidentals que lluiten contra seu. Utilitzar fusells, avions o míssils només depèn dels diners. No és ni un xoc de civilitzacions. Ni la defensa identitària. Ni lideratges. Ni coneixements.
Es parla massa d’ideals i de cultura. De valors rebuts a l’escola. De religions. Però sovint es calla la relació amb el poder i les conxorxes dels que manen. Se xiuxiueja qui paga a governants i a terroristes. Pocs volen saber de tràfics il·legals de petroli. Qui el ven i on va a parar el cru que es refina. Un mercat negre de milers de milions. Així alguns estats del Golf, sospitosos de pagar armes i vehicles, són cobejats per les seves inversions.
I mentre això passa, es critica a jueus i palestins. Actors d’una guerra que no s’acaba, perquè tal com està plantejada no es pot acabar. Un conflicte nascut dels interessos geopolítics per controlar les grans reserves d’un bé que, fins ara, mou el món. I molts s’escandalitzen que uns joves puguin trobar la mort en un concert de música rock de mans d’uns salvatges que, portant una metralladora a la mà, criden la grandesa del seu Déu. Però no ho fan davant la barbàrie de bombardejos que deixen en runes pobles i ciutats i provoquen l’èxode de milions de persones. D’indefensos com nosaltres que cerquen un lloc on hi hagi pau i feina.
Quan la mort arriba a les grans ciutats europees, es mobilitzen milers de policies i es retiren alguns drets fonamentals. “Primer és la seguretat”. I es renúncia a allò que ha costat tants morts contra els poderosos. Mentre, arreu del món, cada dia, milers de persones moren -homes, dones, nens i avis- de fam, set o accions violentes, sense que els ciutadans d’Occident facin gran cosa. Ho llegeixen en els diaris i passen pàgina.
S’ensenya a pensar a partir de valors i d’idees que haurien d’il·luminar l’enteniment. Però moltes són fruit de l’evolució històrica. De la inèrcia dels temps, que sovint és injusta. Mentre uns defensen la propietat individual, el treball i l’esforç com a palanques per moure el món, altres pensen volen que tot sigui del comú. Uns volen guardar el que és seu i els altres volen fer ús de tot el que hi ha. La llei es qüestiona quan és injusta. Però ningú es posa d’acord quan ho és i quan deixa de ser-ho. I els pobres saben que si no exigeixen i es planten, mai ningú els donarà res. La història del progrés es fa enderrocant tirans. Abolint l’esclavatge. Acabant amb el feudalisme, reis, dictadors i senyors de la guerra. Igualant races i sexes. Amb justícia social. Amb harmonia laboral. Independitzant-se i tallant cadenes.
Per aprendre a pensar cal conrear un esperit crític. Agafar el compromís. Entendre que això comporta incomoditat. Incomprensions. I a vegades violència. Per viure, hi ha qui es conforma amb els mínims vitals. Una parella, una teulada, un plat a la taula i lleure per entretenir-se. Però altres volen més. Volen trobar sentit a la societat com individus lliures. Estem en un món plural, on la persona va perdent valor. I els grups socials -que no es mouen pels mateixos paràmetres- volen imposar la seva força. I arriben els xocs. I d’aquests el caos. Aquell que sol acabar sent l’inici de tot. I aleshores és el moment de la persona. I quan cal tenir una opinió i un nord per no perdre’s.
Pere Escolà