Si el 9N fos com havia de ser, segons el decret signat pel president Mas fa un parell de setmanes, el proper 9 de novembre els catalans estaríem convocats a una consulta sense garanties legals, perquè estaria infringint l’ordenament jurídic vigent. El mateix que avui garanteix que vostè pugui defensar-se en un jutjat davant qualsevol acció que consideri injusta. Des d’un lladre que l’ha robat, fins a un inquilí que no paga el lloguer, passant per un mosso que s’ha passat de voltes i li ha posat un multa exagerada, o una companyia de telèfons que no el vol donar de baixa. El mateix ordenament jurídic, perquè, avui per avui, de llei, a Catalunya, només n’hi ha una. La d’Espanya. El Parlament català en fa, de lleis, però sota els preceptes de la legislació espanyola. I europea. És així. Sap greu, casumdena, però sí… Podríem haver estat com Euskadi, però no vam tenir valor quan era el moment, ni tampoc teníem pistoles ni el terror era el nostre aliat per fer-nos valdre. Menys mal. Avui no ens faria cas ningú.
Sóc dels que es va emprenyar quan Mas va baixar el cap. M’ho vaig prendre com un pas enrere. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. Ens ha guanyat la intransigència, els tribunals manats a dit, els ministres malparlats, l’oposició venuda, l’Espanya que no m’entendrà mai. La que em veu com un enemic, no com un amic que vol provar de viure lliure. La que es pensa que els catalans estem aquí per mantenir andalusos o extremenys, com veureu diumenge al Salvados amb Junqueras amb una família de Sevilla. Es que tu no eres el hijo que se va de casa, es que dejas padres y siete hermanos, li diuen. Qui els va parir! Vaig passar un mal dia, sí. Alguna piulada al twitter producte de l’escalfament general que vivia molta gent. Cabrejat. Molt cabrejat.
La cosa va canviar quan vaig entrar en diferents pàgines web dels diaris estrangers. Per ells, nosaltres tiràvem endavant. D’una altra manera, sí, però endavant. Que Mas els tenia ben posats, vaja. Un columnista de “El País” des de Madrid deia que la jugada de Mas era “mestra”, que descoŀlocava Rajoy, perquè prohibir ara la nova consulta era situar-lo internacionalment al cuarto de les rates, i si callava i l’autoritzava, estava admetent que la d’abans també era bona… A veure si he rumiat malament, em vaig dir, no fos cas que un jutge del Constitucional se m’hagués colat per sota de la camisa… Calma’t, Jordi. Pensa. Digereix el mal dia. A veure, tornem-hi.
Passades les hores, vaig comprovar com aquest país s’ha posat les piles amb una rapidesa sorprenent. Tant que aquells partits que van girar-se d’esquena i van trencar la unitat ara s’ho repensen. Tant que el watsapp del telèfon bull amb un missatge d’ànim que es repeteix una i altra vegada. Tant que sembla que avui sigui Onze de Setembre. Tant que els diaris de mig món parlen de Catalunya. A tot arreu el 9N és motiu de conversa. Columnistes de diaris de prestigi parlen del triomf de la perseverança i del diàleg, de la paraula sobre la intransigència. D’un país que sorteja les tempestes per aguantar-se damunt les fustes en un mar ple de perills que, no ho oblidem, té sempre davant una platja on arribar. No ho se, em fa la sensació que no estem sols.
Votarem. I tant que votarem! I el resultat possiblement serà molt més clar que en una votació amb totes les garanties. Segur. Ja es va veure a les consultes populars del 2010, però ara tindrem una excusa: és que l’altra votació no ens la van deixar fer. No vols caldo, doncs dues tasses. I tres. I quatre, si calen. Servirà per mantenir l’atenció internacional, que, ara sí, ja no deixa Catalunya. I tornarem a votar, i tots serem els primers de la llista. La idea d’una candidatura popular per davant dels polítics és molt bona. Una lliçó que donarà la volta al món. Ens ho mereixem.
Jordi Puiggròs
