He estat uns dies fora del país i per tant una mica desconnectat de l’actualitat i el dia a dia del “procés”. A l’altiplà encara en diuen el problema catalán, però aquí ens agrada més la paraula procés. Com dic n’he estat força al marge, però només baixar de l’avió i comprar premsa d’aquí ja m’he endollat automàticament i he llegit una enquesta amb el repartiment d’escons si es fessin eleccions ara. Alguns partits pugen, altres baixen, però els del bloc independentista milloren amb respecte a les autonòmiques del 2010.
Ara em veig obligat a fer una petita digressió per explicar que jo sóc una persona molt patidora; pateixo per qualsevol cosa, fins i tot per gent que no conec de res però que veig que els passen coses, o es van deteriorant. Tornem-hi.
És el cas d’aquesta noia tan atabalada que atén per Alícia Sánchez Camacho, aquella que “namés” està preocupada per la unitat d’Espanya i pel fet que Mas ens enganya. Em té inquiet perquè últimament diu unes coses que m’indueixen a pensar que no peta massa rodó, vaja, que desvarieja, i es comença així, dient coses desenraonades, lluny del sentit comú, i s’acaba malament. Pobreta. Fa de política i aquest és un ofici que, ja se sap, és molt poc agraït. T’obliga a dir coses que normalment no diries, però… és allò que diuen “les circumstàncies manen”… i cobrar el sou a fi de mes és una cosa que, parlant clar, et té agafat pels testicles. Utilitzo una imatge popular, doncs ja sé que ella, d’aquesta mena d’atributs, no en gasta.
Ja fa uns dies que està obsessionada per una cosa que anomena la majoria silenciosa i que representa que són una pila de gent que no fan xivarri. No hi acabo de veure la solta, però segons ella és així. Es veu que són molts, una cosa mai vista, i a diferència dels altres, els que no són ni majoria ni silenciosos, o sigui més aviat pocs però eixordadors i sorollosos, es reuneixen a la plaça de Catalunya de Barcelona el dia de La Hispanidad, i fins i tot arriben a omplir la part central; poca conya, la part central! i tothom sap que en aquesta part de la plaça hi caben catorze o quinze mil persones, una cosa mai vista!
Els altres, els eixelebrats, els desarrapats independentistes, els que no porten ni americana i es vesteixen amb samarretes del mateix color, es vanten de convocar un milió vuit-centes mil persones, però això és fer trampa i tothom ho sap. Si arrenques la mani de la plaça de les Glòries i agafes dos carrers importants com la Gran Via i la Diagonal està clar que hi posaràs més d’un milió i mig d’alliçonats per TV3. No té cap mèrit perquè són carrers amples i hi cap una pila de gent, fins i tot més n’hi haurien cabut.
Fins aquí jo ja patia, però ara sofreixo més -i per això escric aquestes línies- perquè a aquesta fembra li ha donat per llegir les enquestes a l’inrevés, com si fos àrab. Treu pit -en sentit figurat, no vull dir que faci remarcar el pitram- quan els sondejos d’opinió posen el seu partit a la cua, i és clar, costa d’entendre perquè ella està exultant i diu que aniran tan bé -els del PP i perdoneu la rima-, però les xifres són tossudes i li donen una pèrdua d’escons del 31,5%, i ho llegeixis d’esquerra a dreta (ai uix!) o de dreta a esquerra, és una patacada considerable, un daltabaix bíblic semblant a la plaga de la llagosta.
Com que la meva família m’ha vist preocupat, a casa n’hem parlat d’aquest tema i m’han aconsellat que no mi capfiqui, que nosaltres estem al cantó dels independentistes i ens hem d’encaparrar per altres coses, que ella ja s’apanyarà amb els de la seva corda i que segurament aquesta noia deu tenir família, i si se li’n va l’olla ja se’n preocuparan ells, i hem quedat així; jo força més tranquil.
Josep M. Ribaudí
