Tres revolucions (1) – Jaume Singla
T

6 de novembre de 2015

Per als historiadors 40 anys no tenen gaire importància per a l’anàlisi dels processos històrics i per als periodistes, és massa temps per fer un balanç. Els processos, però, s’han accelerat de tal manera que és convenient fer una ullada al que va passar 40 anys enrere per entendre el que està passant ara. Ho intentaré fer al llarg de tres articles, dels quals avui us ofereixo el primer.
L’any 1976, poc després de la mort de Franco, la pressió popular de Catalunya va esbotzar les costures del règim dictatorial amb la demanda de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, com a forma de tornar a les institucions republicanes d’abans de la guerra civil. La flamarada va escampar-se per tot Espanya i ben aviat es varen dividir les postures entre els partidaris de la ruptura -l’esquerra a la clandestinitat- i els de la reforma -la dreta legal- que tenien un enemic comú: els immobilistes de l’extrema dreta. Els hereus del franquisme que utilitzaven la violència per provocar una reacció popular que justifiques la intervenció militar. El que es coneixia com a “ruido de sables”.
El PSOE subvencionat per la socialdemocràcia europea, Alemanya i Suècia, tot i ser partidari de la ruptura, a poc a poc es va anar acostant als postulats reformistes que proposava Adolfo Suarez, un franquista reconvertit a “demócrata de toda la vida”. Per acabar-lo de convèncer UCD va dissenyar un sistema electoral “por provincias” amb llistes tancades que assegurava de forma permanent el bipartidisme. Aquest sistema electoral, que es manté actualment, té tots els defectes del sistema proporcional i els defectes del majoritari. Blinda 99 diputats que únicament poden anar a caure al PSOE o al PP i això, a uns i altres ja els anava -i els va- molt bé.
El PCE i ERC estaven per la ruptura. La força dels comunistes, els únics que havien lluitat durant la dictadura, era molt potent i el règim els tenia por. Poc abans de Setmana Santa del 1977, es va celebrar una reunió entre Adolfo Suarez i Santiago Carrillo. Les condicions del règim per legalitzar el PCE eren clares: “Si usted garantiza que pase lo que pase con algun militante comunista, su partido mantendrá la calma, podemos legalizarle. Si no es así, el PCE seguirá siendo ilegal”. Les primeres eleccions estaven anunciades i Carrillo acceptà mantenir als comunistes controlats. Va ser la darrera gran traïció de Carrillo als militants del PCE. Pocs dies després queien assassinats els advocats d’Atocha -Manuela Carmena es va salvar pels pèls- i tant el PCE com Comissions Obreres varen fer una gran manifestació de dol durant l’enterrament, però sense aldarulls. El dissabte de Glòria era legalitzat el PCE. Després de les eleccions era legalitzada ERC.
El sistema electoral donava -i dóna- tot el poder a l’aparell dels partits i, per això, en 40 anys mai cap diputat ha votat en contra del seu grup, però això està canviant.
Jaume Singla

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta