The Witcher o el retorn del Comte Arnau

104

Bernat Roca

 

Tinc dos bons companys de feina que portaven temps recomanant-me que em fes client de Netflix. És una bona eina didàctica ja que hi ha molts documentals i films de base històrica, em repetien. Tot i que calgui un contrapès europeu, crític i de l’escola de Frankfurt a tanta “americanada”. Els vaig fer cas i em vaig subscriure. Tenien raó. De seguida vaig quedar encisat del catàleg, que té sèries per una vida sencera, si hom compta que ha de treballar i dormir. Però justament aquests dies hi havia una novetat: The Witcher.

La veritat és que la sèrie The Witcher, el bruixot, basada en les novel·les d’un escriptor polonès de cognom difícilment pronunciable és una fantasia fosca i pessimista, però rica en matisos filosòfics i existencialistes. El pare de la criatura és Andrzej Sapkowski que té una mirada esquiva i un somriure trapella. Li ha tocat la loteria a les “velleses” com a George R.R. Martin, l’escriptor de Joc de Trons. Els dos tenen un aire entranyable de vellet bondadós que beu sol a casa alcohol quan ningú els mira; mentrestant passen hores davant l’ordinador escrivint mons complexos on destil·len esperances, il·lusions, frustracions i vivències personals camuflades sota arquetips immemorials i llegendes mil·lenàries arrelades en l’inconscient col·lectiu. Les novel·les van tenir força èxit, però fins i tot havent-se fet un film fa molts anys, no va ser fins l’èxit d’una saga de videojocs que el seu protagonista, el caçador de monstres Geralt de Rivia, va saltar a la fama. Jo n’havia sentit a parlar per un altre amic, company de batalles acer en mà quan érem tots dos al servei del senyor de Claramunt, en una altra vida dins d’aquesta vida.

No podia imaginar com de meravellós és aquest món fantàstic de Geralt de Rivia. Taciturn, condemnat, odiat per tots i necessitat per tots a parts a parts iguals, el bon Geralt va pel món com una espècie de Quixot atractiu i sensual enmig de boscúries, pobles amb encant i regust al llunyà segle XVII en plena cacera de bruixes i misogínia extrema. Seràs roure, seràs penya, seràs aire que s’inflama… La sang corre a dojo i hi ha un cert pessimisme existencial que es pot explicar pel fred clima polonès i els anys de Teló d’Acer de la joventut de Sapkowski. Hi ha en la sèrie un gran debat sobre la bondat i la maldat, sobre els grisos de la vida. Correràs per monts i planes, el teu pas farà basarda… Tota aquesta tenebra nòrdica tan aparentment aliena a l’ànima mediterrània, plena de llum i color, triomfa actualment com Vikings i ens recorda que el Déu Wotan segueix dins nostre esperant reclamar el seu lloc, com el va invocar Joan Maragall a El Comte Arnau fa més de cent anys. Te diràn ànima en pena com si fossis condemnat…