La teva aparició en pantalla va ser amb quinze anys a “La vida sense la Sara Amat”, ara tornes amb “La Mesías”. Què ha canviat?
Soc un actor i una persona més madura, i crec que s’ha vist a “La Mesías”. La sèrie m’ha donat l’oportunitat de poder jugar, experimentar, cagar-la i fer-ho malament, i després intentar fer-ho millor. Però no considero que hagin passat molts anys des que vaig fer “La Sara Amat” i “Cucut”, de fet me’n recordo moltíssim de moltes de les coses que vaig aprendre i que encara aplico.
Com ha estat la rebuda de “La Mesías”?
Està tenint molt bona rebuda; crítica i públic s’han unit per dir que és una gran sèrie i realment ja ens ho pensàvem que agradaria molt. La indústria ens ho fa saber i estem contents. Però ara mateix tinc el cap a un altre projecte. Allò ja no ho puc canviar, si té bona rebuda millor, però si fos dolenta no hi podria fer res. Igualment, estic molt content; és molt agraït i és bonic quan a un projecte que hi has dedicat tantes hores i dies té una bona rebuda.
Sèrie on hi has invertit moltes hores.
És el projecte més madurat que he fet mai. T’agafen els Javis i et diuen «volem anar a més», a més? Havien fet “La Llamada”, “Paquita Salas”… no ho sé si es pot anar a més. Ells tenien clar que sí i tenien molts recursos per fer-ho. Els Javis estaven entregats mentalment i físicament, tota l’estona treballàvem. Treballàvem molt, assajàvem moltíssim, podia arribar a ser cansat, però era tan gratificant que jo repetiria l’experiència de “La Mesías”, sense pensar-ho.
Comparteixes pantalla amb artistes molt reconeguts del panorama audiovisual de l’Estat.
Al principi feia por i sobretot respecte, és gent que admiro moltíssim, vaig haver de treballar per desmitificar-los. Ens tractàvem com a persones i com a actors, ens ajudàvem a l’escena, teníem pors, teníem dubtes… Va ser molt agraït i al final la relació era molt bona. Els considero com una família, tot i que a vegades em mirava des de fora i pensava «què faig jo aquí amb aquesta gent?». Però sí, la veritat és que vam fer molta família.
Una aparició estel·lar és quan l’Enric apareix ballant a l’habitació del càstig.
Era com una atracció de Port Aventura, jo ho llegia per guió i flipava molt. Al principi no entenia massa com aniria, però no m’imaginava una cosa tan grossa i jo allà al mig ballant. Hi va haver moltes hores d’assajos, perquè realment és una escena molt potent. Vaig estar molt agraït que m’oferissin fer allò, perquè era màgic com a actor, tenir una infraestructura de producció tan gran. A més a més, a nivell de guió i de personatge, creix el 200%. Vaig patir molt fent l’escena de l’habitació giratòria, perquè hi havia pressió, però m’ho vaig passar molt bé.
Parlem de teatre. L’obra “Quanta, Quanta Guerra…” va ser un èxit, com va néixer l’adaptació de Rodoreda?
“Quanta, Quanta Guerra…” neix de la inquietud de fer teatre, l’únic que no m’esperava que acabés sent un projecte professional a on estaríem girant dos anys i portant 83 funcions. Va néixer de la curiositat de voler-ne fer i de les ganes i la il·lusió. Unes ganes i il·lusió de fer una adaptació de dramatúrgia que li vaig transmetre al Pep Farrés, al Biel Serena, al Martí Rossell, a l’equip de Farrés Brothers… La il·lusió va manar. Hi vam treballar molt, va ser una creació molt llarga, de foc lent.
S’hi suma també aquest paral·lelisme d’edat entre tu i l’Adrià.
Sí, als 16 vaig començar amb la novel·la. A mi em semblava molt fort, era una oportunitat de dir “no faré el Rei Lear, no faré el Macbeth, no puc encarnar grans personatges”, però de cop, un xaval inexpert de 15 anys que s’escapa de casa i descobreix noves aventures, doncs feia molta il·lusió. Amb el Pep Farrés vam començar a construir aquesta proposta rica tant lèxicament com visualment.
Estàs a cinc dies d’estrenar l’obra “La Festa” al Teatre Nacional de Catalunya; què ens en pots dir?
Veniu-la a veure! Sobretot els joves. És una obra tan dura com necessària, creada a partir de sis testimonis reals fets per la dramatúrgia de Daniela Feixas i dirigida per Ricard Soler.
Tenim la sort que el TNC ens ha donat l’oportunitat, una sala per tres setmanes de funcions i una gira. Som sis actors, a l’escenari, fent una obra de sis confessions. Serà un molt bon espectacle, creiem molt en el projecte.
Vas començar la teva educació teatral a La Tarima, què en queda d’aquell Biel?
Vaig començar a La Tarima després d’haver vist bastant teatre de petit, els pares ens hi han portat molt als tres germans. Sempre hem tingut una relació molt estreta amb el teatre, gairebé obsessiva. Quan vaig començar a estudiar a la Tarima hi anava com si fos gairebé una feina, m’exigia molt a mi mateix. Però és que m’ho passava molt bé, i per sort encara m’ho passo molt bé. Estic molt content pel pas a La Tarima, l’Emili Vallès, el Pere Vives, i després el salt a Barcelona. Aquest contacte no el vull perdre mai, vull anar estudiant sempre.
Amb quants anys vas començar a fer teatre?
Fer teatre des de sempre, però a La Tarima diria que des dels 7 anys. Ara bé, els primers contactes amb l’escenari van ser fent de nen Jesús als Pastorets. Vaig passar de nen Jesús a Lluquet!
En clau de ciutat; creus que Igualada aposta per la cultura?
Crec que Igualada no hi creu tot el que hi hauria a creure; hi ha molt talent, i moltes ganes, però no hi ha llocs ni recursos. Un tema que m’emprenya molt és la Mostra d’Igualada, si nosaltres no ens creiem la Mostra, ens la prendran i amb raó, i em fa ràbia. M’agradaria fer alguna cosa i ser més proactiu amb la difusió de la cultura, però tampoc sé exactament què. Ens ho hem de creure i revifar molt més tot el talent que hi ha aquí, perquè si no tots marxaran. Jo no em vull desvincular mai d’Igualada a nivell artístic, vull seguir fent produccions. N’he fet amb els Farrés i ara amb Teatre Nu, que estem girant “Contes Meravellosos” de la Lola Anglada. Per això, que m’agrada molt el teixit associatiu i les companyies que hi ha aquí, però ens ho hem de creure
