A hores d’ara, Macron, el president de França no està passant pel seu millor moment social, especialment amb els jubilats francesos que no se’n refien i estan farts del seu populisme d’ensarronador. Per la seva banda, Pedro Sánchez, president del gobierno de España tampoc passa pel seu millor moment polític. Malgrat una classe obrera domesticada pels sindicats, la televisió i la premsa, està trobant dificultats per col·locar el seu discurs, a causa principalment de l’augment inclement del cost de la vida.
En un moment en què a l’oposició d’extrema dreta i dreta extrema se li veuen les costures, sense un lideratge de nivell i sense un discurs engrescador, Pedro Sánchez torna a posar Catalunya com a moneda de canvi, conscient que si aconseguís consolidar el seu missatge d’una pretesa pacificació de Catalunya, li podria donar dividends electorals, molt per damunt dels que li podia haver donat, al PSOE, la dissolució d’ETA.
En aquestes circumstàncies Macron -que va fugir del Partit Socialista francès- ha acceptat la invitació del primer secretari del PSOE per reunir-se a Catalunya, avalant -o intentant-ho- la talla d’estadista de Pedro Sánchez. Aquesta cimera -o trobada de presidents amb poc per oferir- s’ha volgut convertir en la foto que certifiqui la fi del procés independentista de Catalunya.
Vistes així les coses, no culpo ni a Sánchez per la invitació ni a Macron per acceptar-la, car cadascun d’ells té els seus motius. Tampoc culpo als partits i entitats independentistes que haguessin convocat una manifestació unitària per protestar per la trobada a la qual, naturalment, hi vaig assistir. El moviment independentista té milers de motius per sortir al carrer, i no sempre ho fem, però quan es tracta de desmentir la mort de l’independentisme, és obligat de bellugar-se.
Hi ha un tercer en discòrdia que és el president de la Generalitat, qui ha insistit que vol ser l’amfitrió dels presidents. Voluntat aquesta que aixeca, com a mínim, divisió d’opinions entre l’independentisme. En canvi, entre els unionistes no he vist ni una sola crítica.
Seré neutral en la meva opinió -escrita abans de la trobada- perquè si bé considero que Pere Aragonès no cal que renunciï a mostrar-se com a primera autoritat de l’Estat a Catalunya, penso que si no és capaç de reivindicar davant dels dos mandataris estatals la voluntat de Catalunya d’esdevenir un nou estat d’Europa, o si una decisió tan senzilla com obrir una frontera a la Cerdanya no s’estan produint ara mateix, només hi haurà anat a fer el mec.
I en justa mesura vull dir, que si nosaltres els independentistes no hem estat capaços de fer sentir amb potència i contundència la nostra veu en reclamació dels legítims drets nacionals, potser no haurem fet el mec, però acceptarem que a poc a poc ens estem rendint a les tropes borbòniques d’un cantó i altre de la frontera estatal francoespanyola.
