29.3 C
Igualada
Dilluns, agost 15, 2022

Oteiza i Chillida, un punt de trobada a la ribera del Cantàbric, a Donostia

Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Una visió de dues obres de dos grans de l’univers de l’escultura espanyola i europea del segle passat: Jorge Oteiza i Eduardo Chillida. Uns anys després de la mort de tots dos, avui aquests dos punts excepcionals de Donostia et permeten de contemplar unes peces que revelen equitativament les exemplars al·legories d’Oteiza i les interaccions conceptuals de Chillida; una localitzada als peus del Mont Igeldo i l’altra als peus del Mont Urgull, punta a punta de la badia de Sant Sebastià.

La grandesa artística i l’abast internacional de Jorge Oteiza (Orio, 1908 – Sant Sebastià, 2003) i d’Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924 – 2002) van veure el seu màxim exponent al llarg de la dècada de 1950, quan aquests dos artistes bascos van ser mereixedors dels majors reconeixements en certàmens i exposicions públiques de màxim prestigi tant a Europa com a Amèrica; independentment que cadascú visqués la seva pròpia trajectòria artística i personal. Avui, retrobar-me una altra vegada -arran d’un viatge- amb l’obra d’aquests dos escultors em permet de presentar-los bo i incorporant-te una lectura nova: les dues, més enllà de mirar-se mútuament , de punta a punta i cara a cara, als dos extrems del mar de la capital guipuscoana, semblen abraçar-se i -per què no- lliurar-se a un apassionat diàleg.

Efectivament, si et proposes de recrear-te en l’imaginari d’una conversa, un diàleg entre escultures, la hipotètica conversa et porta cap a la segona meitat del segle XX, aquella etapa en què tots dos artistes es van conèixer i fins i tot van teixir una sòlida amistat; moment en què afloraven els seus respectius i singulars pensaments estètics i les seves realitzacions escultòriques.

Allà, emmirallant-se sobre les aigües del Cantàbric, aquestes escultures s’imposen majestuosament en un espai social col·lectiu, en què se’ls reconeix d’un primer cop d’ull l’interès per a presentar d’una manera simbòlica la figura humana, des de dos punts de vista diferents: un des del primitivisme expressionista, d’Oteiza; i, un altre de més classicista, de Chillida. Emperò, en les dues presentacions, els trets antropomòrfics notòriament desdibuixats queden reduïts a unes simplificades evidències, lluny de qualsevol representació naturalista del cos humà. Al capdavall, tota una experimentació de l’abstracció geomètrica. Òbviament la forta personalitat de cada un es veu expressada en un no menys potent llenguatge singular que, de retruc, se servia d’alguns elements tradicionals i inherents a la naturalesa del País Basc, com poden ser: per a Chillida, l’ús sensible de la forja del ferro; i, per a Oteiza, el recurs de treballar també el ferro donant vida al vuit més expressiu però capaç de guanyar presència.

“La Pinta del Vent”, de Chillida, és un conjunt de tres peces d’acer, veritables braços metàl·lics que es troben incrustats a les roques d’una de les boques de la badia de La Conxa; i, que des del 1977, suporten els embats del mar Cantàbric. Una obra que et convida a contemplar l’horitzó, tocar la pedra, sentir l’aspror de l’acer i escoltar el xiular del vent del nord entre les pintes, una obra per a ser experimentada de múltiples maneres sota el cel i davant del mar, perquè cada dia és diferent com la vida mateixa.

“La construcció buida, quatre unitats planes negatiu-positiu, 1957”, d’Oteiza, a l’altra boca de la mateixa badia de La Conxa, als peus d’Urgull, et presenta una gran escultura de 6 metres d’alçada, realitzada en acer. Es tracta d’una obra que respon a una idea totalment abstracta de l’art, conformant plans verticals i horitzontals que s’articulen entre si obrint-se a l’espai; tot a propòsit d’una reflexió sobre els conceptes ocupació i desocupació respectivament. Així, adquirida per l’Ajuntament, el 2001, es va col·locar, en aquest Passeig Nou, atès que va ser una obra premiada a nivell internacional.

Més enllà d’aquestes extraordinàries mostres escultòriques a l’aire lliure, els dos artistes van deixar establertes unes institucions legatàries pròpies: la Fundació-Museu Jorge Oteiza (Alzuza, Navarra) com Chillida-Leku (Hernani, Gipuzkoa, País Basc), sobre les quals, a les obres d’ambdues fundacions, s’hi han sumat les procedents d’altres col·leccions públiques i privades de casa i d’arreu de l’Estat espanyol.

 

Compartir
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Més notícies

Últimes notícies

La ventada tomba un arbre a l’Avinguda Balmes d’Igualada

Enmig de la calorada d'aquests dies, també hi ha hagut ratxes de vent força considerables. I una d'aquestes ventades va provocar un fort ensurt...

Àngels Chacon deixa la política per sorpresa

La igualadina Àngles Chacon marxa, i ho fa deixant la política amb una carta molt personal i que ben poca gent esperava, dins i...

“El 10 de setembre, Dessota farem una gran festassa per celebrar els nostres 15 anys”

Entrevista a Joan Llorach, president de l’Associació Cultural Dessota Nascut a Manresa, de pares igualadins per això de ben petit vàrem retornar a la Igualada...

El Ral·li Catalunya tornarà a vorejar l’Anoia

És la Festa Major dels rallys catalans i espanyols, poder tenir els millors pilots del món de rallys a costat de casa, és tot...

La Torre que volem

Com cada any, el període estival dona temps per a fer reflexions. En el meu cas, i ja que estem treballant en el programa...
Compartir