La preocupació per la disponibilitat de sòl industrial pateix una certa dicotomia. N’hi ha territoris que estan preocupats per la manca de sòl industrial i n’hi ha que, tot i tenir-ne, veuen que no produeix els efectes que pensaven que tindria. I és que, encara continua a l’imaginari, que el fet de tenir sòl industrial disponible atrau, per se, noves empreses que enfortiran l’economia local i regional i crearan ocupació i riquesa.
L’experiència en l’atracció de noves inversions i en el foment de l’activitat econòmica d’empreses ja presents a Catalunya, mostra com la disponibilitat de sòl industrial pot esdevenir clau, en el procés de decisió d’una empresa, a favor o en contra d’un territori. Però en cap cas influeix, ex ante, en les decisions sobre inversions de les empreses. És a dir, la disponibilitat de sòl permet la localització d’una decisió però, l’existència de sòl no provoca que les empreses prenguin la decisió d’invertir. Tanmateix, hem de tenir present que, fins i tot, en els pitjor moments de tota crisi econòmica, sempre hi ha empreses en procés de recerca de noves localitzacions, per primeres implantacions o, simplement, per ampliacions que absorbeixin creixements orgànics. Oferta i demanda coexisteixen en el temps, però són molts els factors que influeixen en que no es trobin a l’espai.
Parlar de sòl industrial és parlar d’un ventall de disciplines, essent la més important l’Urbanisme. És aquest, l’instrument més poderós que tenen els governants per decidir el futur de les ciutats i les seves àrees d’influència. Mitjançant el planejament, es configuren les àrees industrials i les seves singularitats, que s’espera cobreixin les necessitats de les empreses. Crec i confio que ja hem superat la fase històrica de què a cada municipi hi havia d’haver un polígon i al final el que teníem era una fragmentació i atomització de l’oferta, lluny de la demanda d’empreses mitjanes i grans. Des de fa uns anys, s’han fet grans esforços per generar força més sòl industrial i per millorar la vertebració del territori en aquesta vessant. Alhora, però, que s’ha fet molt més complex el procediment per obtenir sòl finalista, en bona part per l’obertura dels processos de participació ciutadana i, en una altra, per la multiplicitat d’organismes que acaben informant de la adequació o no de l’actuació.
Aleshores per què parlem contínuament de la manca de sòl industrial? És certa aquesta afirmació? Hi ha manca de sòl encara? Es necessiten grans superfícies de sòl industrial per no perdre oportunitats? Perdem oportunitats d’inversió per no tenir sòl urbanitzat i a punt? I la resposta a priori és sí. Però la veritable resposta no és tan simple. Realment, ens podem permetre, des de les administracions, tenir molts metros quadrats disponibles amb els serveis, els accessos, les depuradores, etc preparats per quan arribi alguna empresa a la qual li encaixarà tot el que hem posat a punt? Estic convençuda de què no.
El que sí és important és planificar quin territori volem i com volem que s’articuli, delimitar les grans actuacions industrials i els principals usos, les infraestructures estratègiques, etc i, tot això, buscant el màxim consens, però fet això, el que necessita l’empresa és claredat, flexibilitat i agilitat. Claredat en els processos i tràmits per conèixer la seqüenciació d’informes i permisos que necessitarà i tenir un calendari realista que li permeti prendre decisions i planificar els seus propis processos interns. Flexibilitat i agilitat per coordinar les actuacions de totes les administracions i empreses de serveis davant de la realitat quan s’ha fet concreta: tenim el sòl industrial i tenim una empresa disposada a invertir. Posem-nos, doncs, d’acord i no deixem passar cap ni una oportunitat.
