Ens hem acostumant a fer discursos i manifestacions per demanar solucions. Molts dels oradors que han parlat fins ara en la cimera de Glasgow sobre el canvi climàtic han dit que s’ha de passar de les paraules als fets. Potser les causes que originen l’escalfament global no siguin exactament les que diuen, però és una evidència que hi contribueixen i que tots estem obligats a fer quelcom més per preservar un món habitable per les generacions futures.
La responsabilitat personal i col·lectiva també s’ha de practicar en moltes altres situacions. Aquesta setmana s’ha viscut a la nostra ciutat un fet que no té cap justificació i que mereix tot el rebuig social. Una noia de setze anys és a l’hospital després de patir una brutal agressió sexual. És inconcebible que fets com aquests es produeixin i són fets totalment inadmissibles, però malauradament cada dia n’hi ha més.
Ens esgarrifàvem de l’onada de violències diverses a Manresa i pensàvem que això no succeiria a casa nostra. Però ja es veu que aquesta taca s’estén arreu i ara ens estem plantejant per què ha passat i per què qualsevol persona no pot sentir-se segura pel carrer. Alguns hi veuen un problema de masclisme, que ni els animals practiquen, però potser ens hauríem de preguntar si a més d’aquesta causa no n’hi ha d’altres més profundes i que també ens interroguen personalment.
No es pot viure en pau sense respecte per les diferències, per les persones, pels drets i les obligacions de tots plegats. Cal dir prou, però també exigir que cadascú assoleixi les seves responsabilitats. No només és un feina per les autoritats civils, els agents policials i els jutges. També ho és per les escoles, els treballs, les famílies, els mitjans de comunicació i, especialment, pels pensadors que divulguen comportaments, idees i valors. Si no es fa bé, continuarem lliscant vers una degradació que ens porta a la llei de la selva, on tothom es converteix en enemic i on la defensa dels col·lectius es fa en tribus, que es defensen de les manades de les besties que els envolten. I això només porta a la violència i la injustícia. I no és suficient dir prou. No som espectadors sinó actors. Cal exigir-ho. No són suficients les paraules i manifestacions. Cal el compromís de tothom, perquè tots tenim responsabilitats que no podem defugir.
