S’ha trencat un llarg període de pau escolar i d’aplicació tranquil·la de la immersió lingüística. La política ha anat enterbolint els avantatges del sistema i han fet forat els que consideren que viure a Catalunya ha de ser com fer-ho a Castella. I en aquest context el TSJC va dictar una polèmica sentència que, amb l’anuència del TS va esdevenir ferma, on s’estipula que el 25% de les classes s’han de fer en castellà. Una resolució feta emparant-se en el dret comparat (hi ha una fórmula semblant a Bèlgica pel problema flamenc-való) però sense cap fonament pedagògic, ni científic, que trenca amb el consens que hi havia des de fa molts anys.
Les posicions s’han radicalitzat i el Govern de la Generalitat ha anat intentant adaptar-se a la nova situació, sense perdre els principis originals, però amb la cautela que imposen les duríssimes sentències que s’han donat al territori en els darrers temps, a causa de la desobediència a les decisions judicials. És una tasca difícil ja que ens trobem davant bàndols estructurats, que han anat construint els seus arguments i radicalitzant les seves posicions darrere de banderes partidistes que desborden l’àmbit escolar.
Així es va avançant de nou cap a enfrontaments més significatius. Hom defensa els drets que considera indiscutibles i les manifestacions, vagues i posicionaments es van estenent arreu. Els diferents informes sobre la realitat de la llengua catalana indiquen que les onades d’immigració ja no s’integren com abans. S’ha gairebé perdut l’interès a adaptar-se a una realitat diferencial catalana i avui es torna a utilitzar la llengua com arma política de formacions que defensen opcions sociològiques oposades.
Així, la llengua que hauria de ser un instrument de concòrdia i comunicació, esdevé una eina de confrontació. Els més grans recorden les prohibicions al català del temps de la dictadura. Altres creuen que per aquest camí es pot caure en la marginalitat. I també hi ha qui cerca la uniformitat per acabar d’una vegada per totes amb els anhels d’un poble que havia fet de la llengua un dels seus estendards. Malament quan els ciutadans han d’alinear-se darrere les seves banderes per defensar-se del que es considera l’enemic. La llengua ha de ser un element d’unió i no una barrera. I l’aniquilament dels contraris una vergonya per la humanitat. No hi ha altre camí que el respecte per la cultura i els signes identitaris de tots els pobles.
