L’editorial: La Diada, per damunt

35

És evident que els darrers episodis de la crònica política, a l’entorn de les eleccions municipals i la feble estabilitat del PSOE a Madrid, han fet trontollar de valent la percepció, ja de per sí a la baixa, que tenien molts catalans respecte el paper d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya en l’anomenat “procés independentista”. La facilona estratagema d’aliar-se amb el PSC més espanyolista de la història a la Diputació de Barcelona, o el gir de 180 graus, esperpèntic, cap a actituds anteriors al 2010 -quan desenes d’entitats del país van iniciar les “consultes populars per la independència”- constitueixen actituds impossibles d’entendre entre una població que s’ha trencat literalment la cara per un projecte comú, il·lusionant i necessari. La “vella política” torna entre els qui pregonaven el canvi, com a refugi que pot esdevenir-lis letal.

Enmig d’aquesta situació ens arriba la Diada Nacional, també com a preludi d’una sentència judicial, imminent, que, no siguem il·lusos, caurà com un gerro d’aigua freda, per molt que ens l’esperem. La previsible condemna -fràgil si prospera un indult que difícilment entendrien a les Espanyes que ens miren com un monstre- tornarà a situar-nos en l’hàndicap de si, com sempre, tot comença des de baix, o bé cal donar una última oportunitat a unes organitzacions polítiques afeblides pel seu propi discurs, i ja poc persuasives.

Per això, la Diada, nostra i només nostra, ha de ser un bon estadi previ a una resposta descomunal, enèrgica, combativa i unida contra el que vindrà. L’Onze de Setembre està ple d’història, i aquells que reposen al Fossar de les Moreres no tenen la culpa de l’actitud d’alguns que avui ens representen.

Dimecres, hi serem. I cridarem. I tornarem a aixecar les mans. I a construir una llarga filera de colors on sobresortiran les il·lusions d’un poble. La Diada és per damunt de tot. No permetrem que ens la matin, perquè és el que volen. Anem-hi!