Cada any quan arriba setembre comença el nou curs escolar. Són dies de retrobament amb amics i companys, de cues a les llibreries que fan l’agost. Les aventures d’estiu són narrades de forma èpica o amb nostàlgia, com si ja fossin històries de molts anys enrere. El temps és relatiu, va dir un savi físic de nom Albert. Pels qui es dediquen a la docència són dies d’una gran activitat i com a formigues atrafegades enllesteixen dossiers, confeccionen horaris, s’esgoten en reunions, traginen llibres nous i apuren els vells. Envejats i odiats a parts iguals, els docents veuen acabar el seu privilegi estiuenc mentre els pares respiren alleugerits de treure’s de sobre la quitxalla. La roda del món i de la vida, sempre en moviment.
El professor enfila el passadís per anar a l’aula on l’espera en silenci o nerviós un torrent de vida en estat pur, indòmit, lliure, sovint sense control. Soldats sense Napoleó, els joves són com un exèrcit a l’altra banda del riu. El professor entra i es fa el valent. De vegades, es treu la màscara i mostra l’home o la dona que hi ha sota, l’ésser ple de febleses, però també d’esperances dipositades en el jovent que puja. Els interroga per desvetllar-los el saber entre aquelles parets que semblen empresonar-los, però que són un baluard de la llibertat en un món hiperventilat i que viu un present continu. Però és aleshores, sovint entre el tedi i la rutina, quan es revela el sentit de la tasca docent: l’epifania s’encarna en el nen innocent que, amb un sincer dubte, regala al món una pregunta precisa i valuosa, sense resposta encara. És el petit miracle de l’aula. L’ensenyament no és un cul de sac, és una festa.
Bernat Roca | @crossroads1815
