La cançó de Casaldàliga

Diuen que a Catalunya cal que un es mori perquè parlin d’ell, i si pot ser, en parlin bé. No és el cas de Pere Casaldàliga, de qui sempre s’havien dit coses bones i hi havia una petita comunitat de gent que estava molt al cas de la seva tasca d’entrega total al Brasil on exercia una gran tasca humanitària. Ara el prelat emèrit de São Félix do Araguaia ens ha deixat als 92 anys. El primer cop que vaig sentir-ne a parlar va ser a través d’en Jofre Rodrigo, bon amic amb qui compartíem inquietuds musicals, de país i ambientals. Em va parlar d’ell un dia i aleshores vaig veure’n un documental (Descalç sobre la terra vermella) i vaig estar una mica al cas de la seva desconeguda (per les masses) tasca social i humanitària. Com tot bon Aquari, en Pere Casaldàliga era un rebel, però no un rebel destructor sinó transformador. Aquari és un signe que s’integra a les estructures per canviar-les ja que és reformador, no conservador ni partidari de tirar-ho tot a terra. Reparteix l’aigua del seu cossi a tothom, per això és l’estadi més evolucionat de l’home zodiacal. Com a guerrer pacífic, va crear moviments socials pels sense terra i es va enfrontar als terratinents i altres estructures de poder arrelades en la forma d’explotació colonial al Brasil.

Hi ha dotze signes del zodíac i també dotze notes musicals. Les notes formen melodies i harmonies, estructures, etc. Si troben un geni ordenador acaben formant cançons, que la gent fa seves i canta per dins quan té un mal moment, o l’acompanyen en els quefers de la seva vida, en els seus bons moments i en els tristos, perquè la vida és a vegades com una cançó. Les cançons tenen versos, on s’explica la història, i també tornades, estructures que es repeteixen ja que sovint topem amb la mateixa pedra o volem repetir experiències que ens han donat plaers o bons records. Els músics també fan a vegades solos, on mostren el seu virtuosisme, que són aquells moments intensos de vida on brillem per uns instants i sentim el goig de viure o tenim experiències cim. Penso en quina música sentia Casaldàliga quan va deixar-ho tot per anar al Brasil, per no tornar. Quin va ser el procés que el va dur a la renúncia del seu món per crear-ne un de nou, del seminari de Vic als boscos del Mato Grosso. Un món més just on la situació dels explotats fos menys dura i on trobessin una vida digna. Deia Krishnamurti, que quan un home sant troba un lloc amb aigua hi fa un pou perquè els altres en beguin. Quan mor, hi ha el risc que al voltant del pou s’hi construeixi un temple on es facin ofrenes a l’home sant que va donar aigua a la comunitat. I que els murs del temple impedeixin a la gent beure l’aigua. Així, explicava el savi Krishnamurti, era com morien espiritualment les religions, corrompent el seu missatge inicial d’esperança i entrega, per un de dominació.

Les cançons, com les vides, també s’acaben. A vegades, amb una Coda, una variació musical que incorpora un fragment no utilitzat anteriorment que busca sorprendre l’oient, o també repetint la intró o bé amb la tònica. Però jo sóc molt devot del fade out, on la música no s’acaba bruscament sinó que va perdent volum i si vols escoltar-la l’has d’apujar de manera que no saps mai on acaba la música i comença el silenci.