De jove, en plena dictadura, llegia Treball, l’organ de comunicació del PSUC, així com les desaparegudes revistes Arreu, Oriflama o Triunfo, que eren mitjans antifranquistes i els únics mitjans que maldaven per posar una mica de llum a la foscor de la dictadura.
Aquelles lectures, perseguides pel règim, varen conrear-me un sentit crític contra les veritats absolutes i la negror del franquisme, i em va despertar la vocació que, amb el temps, em va portar a La Veu de l’Anoia, a Cadena 13 i a Anoia Televisió, mitjans tots ells que han donat -i La Veu encara dona- un extraordinari servei a la comarca.
En el procés dit de transició varen desaparèixer tots els òrgans de partit -Treball inclòs- que durant la dictadura havien circulat per canals clandestins i els partits s’acomodaren a donar la seva opinió a través de la premsa lliure, deixant de banda els òrgans de partit que no podien competir amb els grans mitjans, ni per diners ni per credibilitat.
Durant més de trenta anys els grans partits, mitjançant subvencions públiques, han anat dominant els mitjans de comunicació de masses, però l’arribada d’internet i les xarxes socials ens ha permès als periodistes donar la nostra opinió, sense dependre d’un mitjà… però també sense la credibilitat que dona formar part d’un equip professional que demostri setmana rere setmana, la veracitat de les informacions que es publiquen.
Dins del que aparentment és una democratització de la informació han aparegut els mitjans “sense pare ni mare” dedicats a informar esbiaixadament o a publicar notícies falses, sempre sense firma. Igualada malauradament no s’ha vist lliure d’aquesta xacra i acabem de veure com darrere un perfil d’Instagram i de Twitter -les xarxes majoritàries-, utilitzant el nom d’Igualada News, s’hi amagava un activista (diuen que exmilitant) d’ERC dedicat a criticar organismes gestionats pel PSC, PDeCat o Junts.
Tothom és lliure de crear mitjans de comunicació o agències de notícies (i això inclou als militants dels partits) però el que és inadmissible és dedicar-los a abusar de la bona fe de la gent, manipulant els fets o, directament, creant notícies falses. Com a igualadí lamento molt que el nom d’Igualada es vegi emmerdat en un mitjà creador de fake news i com a professional de la informació, m’indigna que es disfressi de mitjà de comunicació una fàbrica de mentides amb perfils a les xarxes i pàgina web.
Es pot entendre que qui no té altra forma d’expressió que l’exabrupte, faci una xiulada o una pintada en una paret, però que algú que tenia més de 65.000 seguidors a Twitter, més de 25.000 a Instagram, hagi estat recompensat amb una tertúlia a TV3, utilitzi un mitjà fals per atacar als adversaris d’ERC, és indignant. I encara troba temps per embrutar un edifici històric d’Igualada com és Can Padrós, seu del seu odiat Consell Comarcal de l’Anoia.
Excusar-se que ho fa sense cobrar és una carallotada. Sobretot quan l’han col·locat en una tertúlia televisiva. Si vol mentir o manipular que ho faci, però sense embrutar el nom d’Igualada, ni el periodisme, un dels millors oficis del món.
