Iglú versus Pujol – Francesc Ricart

  Jo ara i aquí hauria de fer la crònica elogiosa del gran acte en un iglú de vent organitzat per l’ANC farà quinze dies… i resulta que Jordi Pujol aquell divendres em va xafar el titular. Des d’aleshores, rius de tinta davant la sorpresa d’una declaració sorprenent i dolorosa per a tanta gent. Tanmateix, no vull deixar de recordar l’esdeveniment de Les Comes, ni que sigui per contrastar amb  la decepció pujoliana. S’hi va dir entre altres moltes coses: treballem per un país nou. La independència de Catalunya és la gran oportunitat; la independència no és un fi que es consumeix en l’assoliment; ben al contrari, l’hem d’entendre com la gran oportunitat per crear una societat més justa (Forcadell), on tothom es pugui integrar, vingui d’on vingui (Llach). I encara, en Santiago Vidal ens va oferir primícies de la Constitució que un grup de juristes estan redactant per posar-la a disposició de la ciutadania. Doncs, bé, entre els punts del text, un desig del nostre jutge és que no hi hagi aforats. Radicalitat contra tota mena de frau, per a una societat  sense privilegis … Arribats aquí, caic en una de les preguntes més recurrents d’aquests dies: la declaració de Jordi Pujol podria fer trontollar el procés? És una pregunta que es fan sobretot els qui voldrien respondre de manera afirmativa, els unionistes, els qui tenen por de la Catalunya sobirana, els qui no ens volen reconèixer la nostra entitat nacional. Per entrar a tractar el succés d’en Jordi Pujol, permeteu-me una reflexió i excuseu que, per fer-la, hi incorpori un episodi particular. En un acte de fa tres anys, que cloïa Àngel Colom -ara segurament desconsolat amb el procedir del seu mentor-, l’exsecretari general d’ERC cantava les excel·lències del President Pujol, a qui identificava com el nord i la bona direcció del nostre país després d’anys erràtics, els dels tripartits. Em va semblar exagerat  i injust el protagonisme que li atorgava. Aleshores, Pujol encara no havia fet públic el pas cap a l’independentisme tot i que ja s’hi decantava o, si voleu, no havia superat del tot el pujolisme. En l’últim torn de paraules d’aquell acte vaig intervenir per recordar que Jordi Pujol era un referent per a molta gent -i històricament ho serà, ben segur-, però que durant molts anys havia estat un llast per al creixement de l’independentisme, un home amb el fre de mà posat que va tallar les ales (no penso amb Àngel Colom) a tanta gent del seu partit, a tanta gent que se l’escoltava sense condicions. Jo reconec haver considerat Jordi Pujol un valor de la catalanitat, així, a l’engròs; algú molt important per entendre una visió autoreprimida  de Catalunya.  Ho reconec. Però també he tingut clar aquest paper de tap del sobiranisme que ha jugat i que ha retingut tanta gent que li era fidel. La seva conversió, la de Pujol, per cert, tampoc no ha estat gaire alliçonadora si pensem que ell arribava a l’independentisme perquè ja no li quedaven  arguments per no ser-ne. Ho recordeu? En fi, Àngel Colom es va irritar amb la meva intervenció que devia considerar herètica i, ara, a mi em sap greu perquè Pujol s’ha despenjat i pot provocar dubtes en els seus incondicionals… Com pot afectar el cas Pujol al procés? Senyors d’El Mundo, El País, La Razón, La Vanguardia i etc., la resposta és a l’iglú del  pavelló d’hoquei de Les Comes, a l’acte del dia 25 de juliol, davant un miler de persones. Demaneu els parlaments que hi van fer Lluís Llach, Santiago Vidal i Carme Forcadell i entendreu el significat del procés -amb i sense Jordi Pujol-, el potencial immens de l’esperança de tanta gent guiada per la constància que defensava Llach,  la feina ben feta anunciada pel jutge Vidal i la capacitat de la força i de la convicció d’aquest país enaltits per Carme Forcadell. Ens sap greu unionistes en general, però malgrat tots els malgrats -inclòs el que heu afegit vós, President Pujol- el procés no té aturador, ni taps, ni frens que afectin la velocitat inexorable d’aquest poble que té un objectiu innegociable: esdevenir un Estat d’Europa. Francesc Ricart