El passat dijous, 10 d’octubre, a la Sala d’actes de la Biblioteca Central d’Igualada, amb la participació de Fr. Valentí Serra de Manresa, Josep M. Solà i Bonet i Marta Vives i Sabaté, va tenir lloc la presentació del llibre de Pere Cardona, Ordre de Frares Menors, El convent de Framenors Caputxins d’Igualada, Aproximació històrica 1610-2010, una obra editada per l’Associació Revista d’Igualada, conjuntament amb Província de Framenors Caputxins de Catalunya i Balears, i amb la col·laboració de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia i el suport de l’Ajuntament d’Igualada.
Amb motiu de l’arribada, a les primeres dècades del 1800, dels Caputxins al Principat de Catalunya, procedents de Nàpols, i havent fundat anteriorment un primer convent de l’ordre a l’antic poble de Sarrià (avui, Barcelona), el 1578, va iniciar-se un llarg procés de tràmits per a una fundació conventual a la nostra ciutat, que havia començat a partir de la necessitat, reclamada pel Consell de la Ciutat, de prestar una atenció espiritual i d’assistència a una mort digna als empestats igualadins, afectats per la pesta bubònica de 1589. Va ser, precisament, l’any 1609 quan, des de la Conselleria Municipal d’Igualada, va veure’s realitzada l’esperada fundació del Convent dels Caputxins en aquesta ciutat; moment en què els frares van plantar la creu de fusta fundacional, el dia 3 de novembre, com a acte previ a la col·locació de la primera pedra, si bé les obres -suportades pel mateix Ajuntament i per almoines recaptades en les predicacions- no van ser definitivament acabades fins l’any 1618; un mentrestant en què els frares van ser albergats en una finca pairal del terme municipal d’Òdena.
A propòsit d’aquests primers passos fundacionals i de la longeva presència caputxina a la capital de l’Anoia, de més de quatre-cents anys, tan sols interromputs com a conseqüència de l’exclaustració forçosa (Lleis de Mendizábal) del 1835 i de les persecucions religioses durant la Guerra Civil (1936-1939); ha estat en aquest mil·lenni, quan Fr. Pere Cardona va considerar imperiós de no retardar per més temps una exhaustiva investigació sobre la mateixa irradiació i presència caputxina, un estudi que, comptant amb aportacions històriques d’autors de la talla de Mn. Joan Segura i Valls, Joan Mercader i Riba, Antoni Dalmau i Ribalta i Josep Maria Torras i Ribé, havia de constituir una grandiosa i eficient aportació per a la historiografia local, i molt especialment per a enriquir la història franciscana així com aquella de l’expansió dels Caputxins a Catalunya .
Això és, es feia imprescindible la publicació d’una obra, d’aquesta envergadura, que abracés des dels orígens del convent, dedicat llavors als Estigmes de Sant Francesc, fins a la viva activitat pastoral dels nostres dies; presentant-nos el que és una crònica extraordinàriament detallada sobre l’empremta caputxina, altrament la fraternitat franciscana, no només en el marc de la vida espiritual i social sinó també pel que fa a l’àmbit cultural de la ciutat, a més de la rellevància adquirida per l’icònic edifici conventual (amb església, cementiri i hort), un recinte sacre emplaçat en uns terrenys cedits per Agustí Cornet, i construït en dos moments claus: el 1893 i el 1945.
Efectivament, el llibre, àmpliament dotat d’uns documents d’arxiu inèdits (Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya, Arxiu del Convent d’Igualada, Arxiu Parroquial de la ciutat i Arxiu Comarcal de l’Anoia), amb fonts manuscrites i impreses, a més de plànols, imatges il·lustratives i fotografies, aconsegueix eficientment de transportar-nos per uns vehements episodis del dia a dia conventual. Perquè: la predicació, el culte, les devocions per a mantenir la vida espiritual, l’assistència voluntària als malalts, les missions populars per a atraure fidels, … i la seva relació amb la ciutat, a més de capítols on no s’estalvien successos on els frares havien de fer front a situacions complexes, hi son minuciosament relatats. De la mateixa manera, l’obra ens descobreix una certa terminologia caputxina, digna de l’interès de qualsevol lingüista, a l’ensems dels més interessants passatges de la mateixa Escola Seràfica com a institució docent i de la vocació caputxina que se’n va derivar; i, per descomptat, de la pròpia vida igualadina.
Tot plegat, una autèntica i testimonial descoberta de la història religiosa de la ciutat i de la pròpia història local.
