Recordeu allò de “per què en diem amor quan volem dir sexe?”. Doncs això: nosaltres volem (dir) la Independència amb totes les conseqüències, les bones i les que no ho siguin tant, provinguin de l’amor o del sexe. Ja m’adono que hi haurà qui li donarà la volta i m’acusarà de materialista per no reivindicar l’amor pur i deixar-me arrossegar per materialismes mundans. O bé em qüestionarà l’enunciat perquè no queda clar què és més important per a la Independència. Doncs, ja us ho dic: la democràcia i la democràcia! Seguint el fil de l’article d’Oriol Junqueras de fa poc a El Punt Avui (O democràcia o democràcia). Entenent, com diu Junqueras que “La democràcia també és equitat, justícia i benestar social”. Els qui ens volen buscar les pessigolles -no em refereixo per ara al govern del PP perquè aquests no en saben de fer pessigolles…- últimament ens volen senyalar amb rocs ben poc dissimulats a les seves faixes.
El personal dels Comuns i de Podemos maregen la perdiu denunciant que no es pot actuar sense pactar amb l’Estat, que ells són els grans defensors del referèndum, que ningú no els ha de fer de fer lliçons…; cert, i cal reconèixer-ho, però no és menys cert que darrere aquest gran “servei” no deixen de cridar als quatre vents -és a dir, als clients de les àrees metropolitanes- que ells no són independentistes, que ja els va bé viure sota el sostre espanyol i que el marge del joc constitucional és prou ample (!) per continuar lluitant -això sí- per les classes populars d’arreu, les de Puente Genil i Calatorao incloses. Ells no traeixen cap principi, són la puresa amb potes: “(em preocupa) que se’ns faci triar haver de donar suport a un senyor de dretes català o a un senyor de dretes espanyol”, com va dir Albano Dante Fachín a l’Ateneu Barcelonès en una conversa pública amb Anna Gabriel. És una flaire coneguda, fer veure que avui a Catalunya els independentistes volem dissimular la lluita de classes entretenint el personal amb una flamarada que amaga tots els problemes dels catalans. No gaire més lluny, els psoecialistescatalans no perden l’ocasió de renyar-nos perquè no ens portem bé, que no es poden fer coses sense comptar amb el Constitucional, que ens la fotrem… Bé, ells ens diuen que ens frustrarem amb la utopia de la Independència. A la vora d’escons i d’ideologia, Ciutadanos, que es freguen les mans amb les actuacions de la justícia espanyola contra els nostres representants i ens acusen de violentar la legalitat i, com fan aquests dies, fins i tot arriben a acusar a tots els qui treballem pel procés de voler amagar les vergonyes que hi ha darrere els casos de corrupció… Sí, sí, les campanyes de descrèdit i de burla contra els catalans que ens deixem arrossegar pels interessos foscos d’Artur Mas emparats per la maquinària diabòlica de TV3.
Doncs bé, en el moment de la història que vivim es vol dibuixar un escenari on quedin retratats els bons catalans i els mals catalans. Com més va més sentirem referències a aquesta classificació maniquea interessada dels unionistes, on els dolents som els qui treballem per la causa del procés. Per bé que hi ha que li fa la volta i ens troba maniqueus a nosaltres, “els addictes a la causa actual” que ho contaminem tot, fins i tot actes com el de l’homenatge als igualadins morts als camps de concentració nazis, tal com s’entenia de la “Carta oberta al Sr. Antoni Dalmau”, signada per Galo Ball, publicada a La Veu de l’Anoia de divendres 17 de febrer.
Però no només sentim parlar i “dibuixar escenaris”, sinó que les últimes setmanes han augmentat les accions judicials contundents (i no són pessigolles) que ens intentaran ofegar per dalt fins a l’aplicació del temut article 155 de la Constitució espanyola. Tot plegat amanit amb els atacs provinents d’arreu, com les manifestacions de personatges com el tenebrós Juan Luis Cebrián, l’home fort d’El País, o de mitjans tan influents com la COPE, amb el diabòlic Jiménez Losantos que conversa cada dia amb elements com el tal de Inda que no s’està de comparar la situació de Catalunya amb l’ambient viscut a Euskadi amb l’ETA … i concloure que és pitjor el que vivm avui al Principat! És al terreny on ens volen portar: el nostre procés no va enlloc, és una invenció d’uns quants que a més compten amb la contaminació definitiva de la CUP.
És el que hi ha. Nosaltres, tanmateix, hem de continuar amb el nostre Indesinenter i, sense parar, hem de continuar treballant perquè quan arribi el dia siguem prou per guanyar, cosa que voldrà dir guanyar en democràcia, en democràcia i en democràcia, és a dir, en equitat, justícia i benestar social, per a tothom és clar, fins i tot per als catalans de la corda de l’Arrimadas i del Garcia Albiol. I això també és parlar d’amor i sense la tutoria de Woody Allen.
Francesc Ricart
