Natasha, altrament, Natàlia Dubovik és tota una artista de l’univers de les Arts Plàstiques, que domina amb encert el dibuix i la pintura, tècniques que des de ben petita, i amb el pas dels anys, ha anat perfeccionant, inicialment de forma autodidacta i més endavant a nivell acadèmic; emperò, sempre des d’una convençuda voluntat de servir-se de l’art per a comunicar les seves vivències, a més d’alguns records d’Hilok (Jilok), la seva Sibèria natal; al capdavall recrear-se en un fecund i divers imaginari creatiu.
Per a aquesta avinentesa, ens uns dies en què Dubovik ens presenta una nova exposició, a la Sala Municipal d’Igualada, la seva labor artística -més de quaranta quadres- es fa més que mereixedora d’un elogiable reconeixement, atès que una de les seves grans satisfaccions a hores d’ara se centra si bé a transportar-nos per aquell gran amor que tant la vincula als seus orígens, també participar-nos de tota mena d’impressions i experiències viscudes al decurs de les més de dues dècades que resideix a Catalunya. Això és, una mirada atenta a les seves pintures ens proposa l’observació d’uns puntuals i diferents capítols d’una producció pictòrica que alterna l’aquarel·la amb el pastel. A resultes d’aquestes pràctiques, de primer, se’ns fan summament admirables els bells paratges siberians de boscos nevats i de fructíferes primaveres que acompanyaven la seva infantesa, de fet un emotiu viatge a la terra que va bressolar-la; seguidament, un colorista aparador floral, retratat amb un delicat i meticulós realisme apunta a ser una convocació a la llibertat i a una al·legòrica bellesa natural, la de les flors i les plantes; en una altra orientació, un encadenat figuratiu d’estètica modernista -de distints semblants de dones- evoca la vella col·lecció: “La vie parisienne”; més endavant, resulta captivador el dinamisme i la sensualitat a què et conviden algunes escenificacions, com és el cas d’unes joves ballarines, àdhuc el cromatisme que contenen certs paisatges de la Mediterrània. Una vegada més, aquestes obres engrandeixen les situacions pictòriques més simples, les que ens son més comunes i ens acompanyen en el dia a dia, segrestant qualsevol desig i sentiment.
Endemés de l’àmbit temàtic, una amable conversa amb aquesta prodigada pintora, em permet apreciar la carrega experimental i els efectes sorprenents que li aporten tant les aquarel·les com el pastel, ambdós, àmbits inimaginables de creació i, com no, d’innovació pictòrica. En aquest sentit, quant a l’aquarel·la, a més d’un preliminar domini del llapis, l’acurat i precís maneig d’uns pinzells naturals en treballar amb una tècnica tan exigent, li fascinen les aiguades, el mullat sobre mullat, l’aquarel·la amb sal, el joc de lluminositat i transparències, i sobretot la càrrega energètica de la textura del paper. L’altre vessant, el procediment fet amb llapis secs, la tècnica del pastel, que no necessita de cap dissolvent i s’aplica directament sobre la superfície de treball, li permet obrar -o si es vol jugar- amb destresa i molta precisió per tal de crear una disparitat de traços de color, veladures, punts o taques, sobretot amb la pretensió de generar un bon contrast en els usos dels colors. Dubovik apunta que recórrer a l’àmplia gamma de colors d’aquests llapis és un regal per a pintar tota mena de matisos mentre es van emplenant els espais prèviament figurats. Tanmateix, al costat de l’abast tècnic de la seva producció, tot això fora insuficient si aquestes pintures no veiessin incorporats determinats elements naturals (fulles, branques, paper d’or…); tot recreant a mode de coreografia l’escenificació de l’obra.
Als nostres dies, Dubovik, complaguda amb la seva trajectòria de diverses exposicions per arreu de Catalunya i la resta de l’Estat; confessa la satisfacció de saber que moltes de les seves obres estan en mans de particulars de diferents països d’Europa i dels continents asiàtic i americà.
