CC.OO., un referent – Pere Prat

Durant la Dictadura tenia problemes qui no seguia les directrius del govern. Alguns s’havien d’aixoplugar a les esglésies per fer els actes públics i la majoria feia la viu-viu en àmbits reduïts de resistència. I els sindicalistes, fora de les estructures verticals, estaven perseguits per la Brigada Social. I no sols patien persecució policial, sinó que la repressió els portava sovint la presó. Per això, quan el 20 de novembre del 1964, els 300 delegats i enllaços sindicals van voler constituir la Comissió Obrera Central, van haver de reunir-se a l’església de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona. Després d’intenses trobades preparatòries, Mossèn Vidal els va obrir les portes del seu temple. Mn. Josep Bigordà, un altre capellà de la parròquia, explicava que l’Església solia facilitar espais per activitats socials i polítics en moments en què no hi havia llibertat d’expressió. I així es convertiren en espais de llibertat, mercès al Concordat entre el Vaticà i l’Estat. Malgrat això molts d’aquells religiosos van patir persecucions i amenaces. I alguns, com l’Abat Escarré, van haver de marxar lluny de la seva terra. Però aleshores eren molts els que tenien consciència de que s’havia de lluitar per les llibertats. Gent com Ángel Alcázar -que treballava al Banco Español de Crédito- que va ser un dels redactors del document que es va aprovar per aclamació en aquella primera assemblea. Més endavant va néixer la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, un moviment on tothom podia participar, independentment de la ideologia. Hi havia cristians jocistes, socialistes, anarquistes i comunistes. Ciutadans preocupats pels desfavorits i per les condicions de treball, que volien construir estructures participatives i van haver de començar fent plataformes reivindicatives. Bàsicament demanaven millores salarials per garantir el poder adquisitiu, llibertats sindicals i el dret de vaga. Eren gent compromesa que estava disposada a fer un pas endavant. Un acte valent, necessari i intel·ligent. Una vegada creada la confederació estatal, els comunistes, per la seva millor organització, van anar assolint els llocs de comandaments. Líders carismàtics com Marcelino Camacho, van haver de passar molt temps a les presons i patir molts interrogatoris violents. Però eren sindicalistes que s’organitzaven i es coordinaven amb altres moviments sindicals internacionals. Persones decidides a reclamar els seus drets individuals i col·lectius. Que sabien retrobar el fil històric de les diverses arrels del moviment obrer català, per seguir lluitant contra la injusta submissió laboral i per reclamar la llibertat que es necessita per viure amb dignitat. Avui molts es qüestionen el paper dels sindicats. Alguns diuen que han deixat de ser importants ara que s’han recuperat moltes de les llibertats que aleshores s’havien negat. I més perquè les relacions socials i laborals han canviat molt. Però encara queda molt per fer. I no només en el món del treball. Els sindicats, per la seva abstracció social, sempre ha estat en primera línia en la demanda de més autogovern, defensant l’educació, la sanitat i, en general, les relacions justes. Sempre han lluitat contra aquells que volen perpetuar el seu poder damunt la societat. Sempre han intentat, amb més o menys encert, defensar els més dèbils, sabent que la unió fa la força. I han sabut definir un marc de negociació on han sabut trobar un espai d’influència. Avui la globalització, la desregulació i la fragmentació, han fet desaparèixer molt del teixit industrial. Però tots els ciutadans hem de continuar cercant altres vies per no ser atropellats per un poder, sovint revestit d’autoritat legal. CCOO va néixer enfrontant-se a lleis injustes i van ensenyar als porucs com s’aconsegueixen moltes de les conquestes socials que ara tenim. Per això val la pena recordar aquells moments fundacionals. Com diu Joan Carles Galllego, secretari general del sindicat, “no com enyor del passat sinó com projecció de futur”. Retrobar la transversalitat i tornar a fer un pas endavant. Amb el mateix esperit de lluita, perquè els reptes són les de sempre. I la feina no ha canviat. S’ha de continuar organitzant, actuant, decidint, influint i mobilitzant persones. Fent propostes per conquistar espais de negociació i diàleg i així seguir construint respostes a les utopies. Pere Prat