Josep Soriguera Blanch
Advocat ICAB. Director de IURIS TRIVIUM ADVOCATS
Impera la diversitat, depenent del país i dels seus costums. Per fer-ho entenedor podríem dividir en quatre grans grups el món de les propines: els països en què és una norma, com per exemple els EUA 10%; països en què ja te la posen en la factura, França 10%; països en què el sou depèn de la propina, l’Índia; països en què te la posen a la factura però es voluntària, Regne Unit, i podríem afegir les famoses propines dels creuers (si no consta en la informació que donen no s’ha de pagar, és voluntària); i, per últim, els països on són flexibles com el nostre, al qual em referiré seguidament.
Sense dir res al respecte se sobreentén que parlem del món de la restauració, col·lectiu on la propina és important, tant és així que pràcticament ja s’hi compta com a part del salari, entrant, de vegades, en la negociació a l’hora de contractar personal.
La propina no està reglada en el nostre país, així doncs, en principi, és un ingrés totalment aliè a l’empresari (aquest concepte es important), que es percep del client en atenció al servei rebut. Però hi ha tres qüestions clau que han de revisar-se per a evitar contingències laborals provinents d’aquest flux econòmic. La seva inclusió en la nòmina, la seva cotització i el sistema de repartiment. En aquest sentit, amb una pràctica correcta quant a les dues qüestions primeres, fins ara, es pot evitar incórrer en contingències laborals. El repartiment és problemàtic, fruit de fortes confrontacions, tant es així que ha arribat als tribunals, sent el Tribunal Superior de Justícia del País Basc que s’ha manifestat al respecte amb una sentència de 18 de juliol de 2017. La Sala del País Basc, després de reiterar el seu caràcter no retributiu, entén que la propina no és una mera liberalitat cap a l’individu, sinó cap el col·lectiu, en base al Art. 636 del “Código Civil”.
Aquesta Sentència implica, en el cas concret, l’obligació de fer el repartiment de propines, del famós “BOTE”, entre tot el personal vinculat al servei de menjars, per la qual cosa, encara que l’Empresa fos un tercer aliè a l’abonament de la propina, com a titular de les relacions juridicolaborals, es va veure obligada a procurar i vetllar perquè la propina es repartís no sols entre cambrers, sinó també entre la resta de personal de cafeteria i cuina.
Si fem un repàs a on normalment deixem o podem deixar propines, veurem que hi ha un ventall més ampli al respecte: a les gasolineres, actualment menys ja que a la majoria d’elles ja són d’autoservei; als taxistes; als repartidors de butà… En el cas del butà és un abús “l’exigència” de la propina per part dels repartidors. “Ha arribat un punt en el qual, cada vegada que vénen a casa em volen cobrar 20 euros més propina…” (El Periodico 18/12/19).
Els Mags, de la nostra benvolguda festa, ja han passat, i els patges ja les van rebre, qui se les queda? La pàgina web no dius res al respecte, però fonts, generalment ben informades, diuen que “fa forma” que són per l’organització per cobrir despeses.
De tot plegat podem treure dues conclusions: ha de quedar clar que és un ingrés totalment aliè a l’empresari, i, no és com una mera liberalitat cap l’individu, sinó cap al col·lectiu.
