S’està posant de moda la regla 50/20/30: 50% per despeses bàsiques, 20% per estalvi i 30% per despeses, per dir-ho d’alguna manera, per fer el que un vulgui.
Un estudi d’Adecco publicat recentment diu que el salari mitjà d’un treballador espanyol és de 19.692 euros a l’any, si ho dividim per 14, resulta 1.407 euros al mes amb dues pagues extraordinàries.
Segons la regla, aquests 1.407 euros han d’arribar per: 704 per despeses bàsiques, 281 per estalvi i 422 per fer el que un vulgui.
Dintre de les despeses bàsiques, òbviament, hi ha les despeses de l’habitatge i aquí hi trobem el primer gran problema, donat que els 704 euros destinats a això arriben just per pagar el lloguer o la hipoteca, i segons a on ni per això.
Som un país de cultura de propietat, anem més per la compra que no pas pel lloguer, això fa que ens hipotequem per 30 anys, i a més hem d’aportar en el moment de la compra un 20 % del valor de l’habitatge, donat que els bancs només ens presten el 80% del seu valor, més un 10 % per les despeses d’adquisició. Tal com hem vist en els números anteriors, només és factible si aquest esforç d’estalvi és al llarg d’anys i entre dues persones.
Arribat aquest punt, pot donar-se el cas que, per separació, atur o ERTO…, el que es pretenia com un estalvi i seguretat a llarg termini, pot ser una càrrega inassolible amb importants problemes de futur.
De tots els problemes que pot comportar la situació de l’apartat anterior, em referiré a quan es deixa de pagar la hipoteca.
Ve un moment en què el banc creditor executa, aquests cada vegada afinen més amb la manera de portar a terme l’execució a causa del fet que, per les clàusules abusives dels contractes hipotecaris que contenien -i contenen-, els jutges tombaven moltes execucions. Ara, per dir-ho d’una manera ràpida i clara, executen pel principal.
Hi ha força maneres d’oposició a l’execució bancària, però a la llarga (anys) ve un moment en què no es pot parar, amb la conseqüent subhasta de l’immoble. Altra cosa és el llançament per desnonament, si el propietari és un gran tenidor (més de 15 habitatges), cal tenir en compte el lloguer social, entre altres circumstàncies.
Una vegada subhastat l’habitatge poden passar dues coses: que la quantitat que es tregui de la subhasta sigui superior al deute del crèdit hipotecari (el romanent sobrant passa al deutor); o al contrari, que el que se’n treu de la subhasta sigui inferior al deute del crèdit hipotecari, aleshores l’hipotecat queda deutor de la diferència, que és el que generalment passa.
En aquest segon cas, des del 2015, amb la llei de la segona oportunitat, es pot redimir aquest deute, però tot l’esforç d’estalvis de molts anys dels dos no haurà servit per res. Dir també que en cas de voler salvar l’habitatge i presentar una segona oportunitat per altres deutes, la hipoteca ha d’estar al dia de pagament i, millor, que sigui superior al valor de l’habitatge. Aquest apartat és matèria per un article, que segurament faré.
Dit tot això, és clar que la política de l’habitatge ha de canviar. La nova llei de l’habitatge ja està damunt de la taula, amb forts enfrontaments en els socis de govern de l’Estat.
