L’any 1939 es va acabar la guerra civil. Òbviament, aquest és el fet més destacat d’aquell any a Igualada i comarca, com arreu del país.
Hem volgut recordar com va ser l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat amb retalls d’un article de l’exalcalde Manuel Miserachs, que va escriure a la Revista d’Igualada el setembre de 2014, just quan es complien 75 anys del final de la guerra, titulat Memòria del 22 de gener de 1939. Records d’un adolescent d’aquella època.
Miserachs, mort el 2015, diu en les seves reflexions que “el primer senyal que la batalla de Catalunya havia començat, va ser un dia que, venint d’Òdena, en passar per la carretera davant de la granja avícola ja abandonada on l’autoritat municipal igualadina l’havia instal·lat -a Can Roca de la Pedrissa-, se sentien a la llunyania els ecos del retruny d’un bombardeig, segurament a la carretera de Ponts a Calaf. El front de guerra ja s’acostava a Igualada”.
Cal dir que, poc abans de l’entrada dels “nacionals”, un avió havia bombardejat la carretera
d’Igualada a Vilanova del Camí i “va endevinar el pont sobre la riera d’Òdena, que va quedar mig destruït i ja no permetia el pas de vehicles”. No seria l’única destrossa dels avions italians comandats per Franco. “El primer bombardeig que va afectar directament Igualada va ser el dia 19 de gener. Una bomba va caure al carrer de la Creueta i va destruir un camió que carregava sola, segurament per portar-la a França. I el que va ser pitjor: desgraciadament, va ferir mortalment un conegut industrial igualadí.
Aquest bombardeig va ser consignat al comunicat de guerra dels «rojos» i va aparèixer a la primera pàgina de l’endemà a La Vanguardia: destacava el bombardeig de la nostra ciutat i d’altres de Catalunya.
Un dia després, Igualada va patir un nou atac aeri. Unes bombes van caure al carrer de
Sant Agustí, destrossant part del seu paviment i de la façana de cal Sant Joan. Seguidament un altre artefacte va caure al carrer de l’Argent, sobre una casa anomenada cal Boteller”.
El 22 de gener, van entrar les tropes “nacionals”, que venien de la zona de Valls. La majoria eren soldats italians i magribins, i molta gent els esperava a la plaça de l’Ajuntament.
“Mentre la plaça s’anava omplint de gent, hom va comunicar que se celebrarien unes misses d’acció de gràcies per l’alliberament. I així va ser: tres capellans que havien restat a la ciutat amagats, mossens Pau Morera, Amadeu Amenós i Manuel Calafell, tots tres beneficiats de Santa Maria, des del balcó de l’Ajuntament, revestits amb els ornaments litúrgics, van celebrar cada un d’ells la missa, tota vegada que encara no s’havia autoritzat la concelebració que anys més tard el Concili Vaticà establiria. Eren les primeres misses públiques que se celebraven a la ciutat després de gairebé tres anys.
El mateix dia de l’entrada dels nacionals, els «alliberadors» van ser generosos. Al vespre, a la plaça de l’Ajuntament, dos camions militars van repartir queviures a la gent que hi va acudir. No cal dir que els que hi van anar en van tornar satisfets, perquè la gana -per no dir «la fam»- durant l’últim any de la dominació «roja» va ser atroç”.
Miserachs, que durant la postguerra va ser un activista defensor de les llibertats i cultura catalanes, esdevenint l’any 1979 el primer alcalde després de la recuperació de la democràcia, explicava a l’article que “l’entrada dels nacionals, no cal dir-ho, va donar un canvi total a la vida ciutadana, però d’una dictadura marxista es va passar a una altra dictadura, aquesta vegada feixista, que va durar prop de quaranta anys”.
