Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 1952) és un reconegut historiador català. Exerceix de professor d’Història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1977.
Des del 1985 és doctor en Història contemporània per la Universitat de Barcelona.
És autor o coautor d’una dotzena de llibres com El catalanisme d’esquerra (1928-1936) (1977) o El lerrouxisme a Catalunya (1986).
En el seu currículum hi consta haver dirigit, en col·laboració amb Lluís Basset i Borja de Riquer, Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997), i ha coordinat El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000). Col·laborada en diverses publicacions com Avui, El País o l’Ara. També ha dirigit programes de televisió sobre documentals històrics.
Estem vivint situacions rocambolesques aquestes darreres setmanes. Com preveu que serà la campanya fins l’1 d’octubre?
Serà complicada. L’estat posarà totes les dificultats del món per obstaculitzar la celebració del referèndum. La campanya, entesa com els partits fent propaganda, veig difícil d’impedir.
Això només podria passar amb l’estat d’alarma proclamat i suspenent les llibertats bàsiques de reunió, manifestació, etc. Però l’Estat farà el que sigui per impedir el referèndum. La meva teoria és que l’estat es va sentir profundament humiliat el 9-N per l’envergadura de la participació, i de cap de les maneres està disposat a tolerar un nou 9-N, com en diuen despectivament, i menys encara alguna cosa encara més seriosa. El dia que el president de la Generalitat convoqui el referèndum es desencadenarà tota la maquinària de l’estat per inhabilitar, per prohibir, suspendre i anul·lar.
També n’espera guerra bruta, llavors, de l’Estat?
Primer l’Estat utilitzarà tots els recursos per terra, mar i aire. Crec, i això ho saben els partits que donen suport al Govern i a la Generalitat, que en aquests moments estem en un escenari, a 60 dies vista fins l’1-O, en els quals la Generalitat té l’esperança que en aquest afany per impedir el referèndum, l’Estat es passi de frenada. Així, que això el posi en evidència a nivell internacional, i això doni a les posicions independentistes un afegit de legitimitat. La meva impressió és que en darrer terme aquesta “batalla” es dirimirà en els diaris i en les ràdios i les pantalles de televisió del món, almenys de l’occidental.
És evident que els mitjans i la societat espanyola estan decantats, però crec que la Generalitat té aquesta esperança. Si l’Estat, per impedir el referèndum, fa un desplegament de força armada, molt visible pel carrer, i recórrer a la suspensió de l’autonomia, que això sigui un boomerang i doni a la causa independentista una popularitat internacional.
Creu que l’aplicació de l’article 155 planeja sobre alguna ment del govern estatal?
A Madrid van creure que dins l’independentisme, els que provenen de l’antiga Convergència s’acollonarien i que acabarien fent-se enrere. Per tant, que no s’hauria d’arribar a majors. Això d’espantar els responsables fins i tot amb la presó té l’objectiu de no haver de fer servir l’article 155, però si això no funciona no tindrà més remei. Si es veuen segons quines imatges l’1 d’octubre, farà que partits polítics, sectors d’opinió internacionals i mitjans de comunicació importants vegin que estant en un marc democràtic, hi ha coses lletges de fer i més si això es fa en front d’un moviment que no ha trencat ni un vidre. És clar que existeixen casos en què un govern central ha suspès l’autonomia d’un territori determinat, però en els pocs casos a causa d’haver-hi morts.
El problema és que aquí, no hi hagut absolutament res.
L’Estat és conscient que internacionalment això es veuria de molt mala manera…
Hi ha un sector de l’opinió pública i publicada a l’estat espanyol que ja fa quatre o cinc anys que acusa Rajoy de tou. Fins i tot hi ha veus d’esquerres que diuen que l’article 155 s’hauria d’haver aplicat ja fa temps. Com que aquesta pressió existeix, no es pot excloure que tot i sabent que fallaria amb les seves actuacions. Rajoy i equip es poden veure empesos a utilitzar recursos d’aquest tipus. Em consta, que Mariano Rajoy ha dit, en aquests últims dos mesos amb visites de la seva confiança, que una foto a la portada del New York Times amb dos policies emportant-se urnes sota el braç faria mal a la imatge espanyola. Algú podria dir que si n’és conscient no ho farà, però no ho tinc tan clar…
Els principals partits de l’oposició catalana neguen que es faci la votació. Arribaran a l’u d’octubre amb aquesta posició?
Crec que passarà, que si d’aquí a l’octubre el govern de la Generalitat va tirant endavant i no es veuen indicis que això freni, el nerviosisme de PP, Ciutadans i fins i tot del PSC, anirà augmentant. Mira, entre la militància del PP de Catalunya, per parlar d’una cosa que conec bé, la indignació l’endemà del 9-N va ser enorme, perquè van tenir la impressió que el govern del seu partit, els havia deixat amb el cul enlaire. Es van passar setmanes dient que això seria com una botifarrada, i al final més de dos milions de persones van votar. Ells van considerar que el Rajoy hauria d’haver enviat la policia als col·legis i que no ho havia impedit, i es van sentir abandonats. Aquesta vegada sap que això no ho pot tornar a fer, sobretot perquè el 9-N, encara al Parlament de Catalunya, la correlació de forces entre PP i Ciutadans era una, i ara Ciutadans ha agafat un lideratge rotund. Rajoy sap que si l’u d’octubre hi ha un altre 9-N -només això- el PP de Catalunya desapareixerà i Ciutadans se’ls menjarà. Ciutadans té l’avantatge que no governa i no pot aplicar l’article 155 ni enviar la policia, i té aquesta excusa.
En quin punt es troba la tercera via? Està esgotada del tot?
A dia d’avui, jo crec que sí. Els partidaris de la tercera via de Catalunya diuen que ara no, però que després que el referèndum i el procés acabin amb fracàs, aleshores serà el seu moment. Jo he escrit en aquestes últimes setmanes que crec que s’equivoquen, perquè si el procés fracassa, només pot ser per dos motius. Un és perquè es perdi el referèndum, una derrota democràtica, i que d’aquí uns anys, qui vulgui, ja en tornarà a parlar. Llavors si l’endemà surten els de la 3a via i diuen que és hora de plantejar uns objectius més modestos, tindrien cert predicament. Ara bé, si el procés fracassa perquè és físicament impossible comptar els vots, això deixarà una ressaca de cabreig i indignació sobre la qual em sembla impossible construir terceres vies. Una tercera via que funcioni de veritat hauria de recollir una part important dels que ara defensen la independència. Amb els actuals defensors de la tercera via no omplim ni el Mini Estadi.
Què passarà si es vota i surt que sí?
És un escenari que no veig. No veig l’Estat ni deixant fer, ni tan sols adoptant la postura del 9-N. Veig l’Estat disposat a actuar per tots els mitjans per impedir el referèndum. La hipòtesi que planteges no la veig. L’esperança és un excés de fervor de l’Estat per impedir-ho i doni lloc a unes imatges molt poc ensenyables perquè surti gent a nivell internacional que cridi l’atenció a Rajoy.
No veig que el dos d’octubre es pugui fer un recompte. Tant de bo, però ho veig complicat…
El procés, tot i que al final serà algun mes més que els 18 previstos, s’ha complert. Preveia que es compliria?
Qui no preveia que es compliria era l’Estat. A més a més, hi havia una gran obsessió a carregar-se Artur Mas, convençuts que si aconseguien desallotjar-lo de la presidència, això ja estava. Durant unes setmanes pensaven que tot això s’aniria desfent. Ara els ha sortit un personatge, el Puigdemont, que respecte Mas és diferent, i té avantatges, que són desavantatges per Madrid. Ell ha dit moltes vegades que no es planteja una carrera política, que si l’inhabiliten li és igual. Per altra banda, de Mas, que ja fa anys que en tenien la fitxa feta, i a més, com s’ha vist, creien que podien utilitzar contra ell elements com el 3% i la corrupció, amb Puigdemont ja ho han intentat, però no pots comparar un senyor que era conseller del Pujol ja fa vint anys amb un senyor que era alcalde de Girona, i no han trobat res. A mi -no tinc cap inconvenient a dir-ho- igual que a molta gent, m’ha sorprès positivament, en el sentit que s’ha mostrat seriós i convençut del que fa i disposat a assumir els riscos convenients.
Les enquestes diuen que si es vota, la votació anirà molt ajustada. Algun sector de la població pot fer decantar la balança? Els comuns?
Els comuns, en les dues últimes eleccions van obtenir un milió de vots. Justament per això estan jugant a despistar, perquè saben que diguin una cosa o l’altra, a aquest milió de vots no li agradaria. Aquests vots els van aconseguir amb la ambigüitat. A mesura que s’apropa el referèndum la cosa és més complicada i estan marejant la perdiu.
És normal que aquesta mena de qüestions divideixin les societats en què es plantegen, més o menys per meitats. A Escòcia van quedar 60/40, però és que l’última votació del Quebec es va decidir només per 50.000 vots de diferència. Per tant, això no és un drama, estar dividits és una cosa ben normal.
L’independentisme ha crescut a un ritme frenètic en els últims anys…
Des de la perspectiva de l’historiador que sóc, que l’independentisme del 2017 pugui fregar el 50% ja és extraordinari i increïble. Primer de tot, perquè fins fa cinc o sis anys de l’independentisme quasi ni se’n parlava. El rècord absolut el tenia ERC el 2003, quan va aconseguir el 16% dels vots, i amb una campanya on precisament d’independència no en va parlar gaire. Ho vaig calcular, i durant els anys trenta l’independentisme organitzat no va passar mai del 2% dels vots. En un país així, que no té una tradició independentista com la pot tenir Irlanda, i que a més ha rebut al llarg del últims 70 anys uns immensos fluxos migratoris, dels més grans del món al llarg del segle XX, com ha rebut Catalunya, que hi pugi haver un 50% ja ho trobo extraordinari. T’asseguro que ningú, ni dins ni fora de Catalunya, fa vint, trenta o quaranta anys s’ho hagués pogut imaginar mai.
